Que a uns vàndals se’ls acudeixi pintar de rosa l’interior d’un ascensor nou de trinca és una cosa que fins i tot –fent una mica d’esforç, això sí– es podria arribar a entendre. O que d’altres rebentin amb petards els sanitaris del Parc Central durant la nit de Sant Joan, potser també, amb un esforç una mica més gran. O fins i tot que es llenci per la finestra la cigarreta encesa que s’acaba de consumir, amb el perill consegüent que li caigui a sobre del cap a un vianant, per no cansar-se aixecant-se de la cadira per deixar-la al cendrer. (Al carrer Ciutat de Valls hi ha algú o alguns que ho acostumen a fer sovint, segons tinc comprovat personalment perquè m’ha tocat patir-ho.) Tots aquests són, sens dubte, comportaments reprovables als quals molt probablement es podria posar fi amb una mica més d’educació dels seus autors, aquella educació que segurament els seus pares o el sistema educatiu no els va saber inculcar i encara pensen que poden fer el que els roti perquè, a més, ningú no s’atrevirà a dir-los res per por. Ara, el que no entenc de cap de les maneres és on és la maleïda gràcia de ficar-se a l’interior de l’antiga presó de la casa del Quart d’Andorra la Vella. Es veu que quan van ser descoberts per la policia hi havia dos joves a l’interior i dos més que observaven (?). Són tristos exemples reals de vandalisme que patim, i déu-n’hi-do el volum de casos que hi ha. De vàndals, malauradament, el món n’és ple, però el que hauríem de preguntar-nos és si la part alíquota que pertoca a un país tan petit com el nostre no està sent massa elevada. I també si estem fent tot el possible perquè aquests vàndals no campin sense que hi hagi conseqüències per a les seves gracietes.
