Els que no viatgen en Mercedes saben que després d’haver pagat el lloguer i l’escola bressol ja no queda res al compte bancari. Això se sent pels carrers, les botigues, el transport públic, als llocs de treball... Una jove es queixava precisament aquesta setmana al conductor del bus que ens portava des del Pas de la Casa. Amb 900 euros de salari, si vull tenir fills no puc pagar el pis i la guarderia, es lamentava ja sense esma. Deia que ara viu amb el seu xicot, i que sort en té perquè així tot és més fàcil econòmicament. I es mostrava terroritzada de veure’s obligada a tornar a la casa materna, tot i que jo a la meva mare l’estimo molt, apuntava. Les queixes anaven dirigides als que governen. Als que assumeixen avui el que serà el nostre demà. I dimecres precisament ens anunciava el cap de Govern que l’executiu ha decidit agafar el toro per les banyes i ja ha creat una comissió per pal·liar les dificultats per accedir a un habitatge de lloguer. De mesures concretes en va deixar entreveure dues: la reforma de la llei d’arrendaments de finques urbanes, una demanda que ja va traslladar el sector a l’executiu. L’altra és la rebaixa –tot i que va parlar de flexibilització– de la cessió obligatòria en sòl urbà consolidat per a promocions de pisos de lloguer. Caldrà veure el detall d’aquestes iniciatives. Amb tot, sorprèn que un dels principals maldecaps de la ciutadania rebi aquesta resposta tan pobra. I que una de les dues accions anunciades respongui a les administracions comunals, que sigui dit de passada veuran com tot plegat acaba afectant uns ingressos que van a parar a les seves arques. Deu ser més fàcil decidir a casa dels altres.
