Meteorit catàrtic

Hi ha parts de la vida perdudes per sempre, a les quals no podré accedir mai més, sepultades sota contrasenyes oblidades, irrecuperables després d’àrdues batalles perdudes des de l’inici. La frustració sol portar-me a triar ja mots de pas del tipus queetbombinZucker, finsalsous o quetefolleunelefante, tot i saber que és escopir contra el vent. L’última contesa l’he lliurat per activar una subscripció a Netflix regal del Pare Noel. L’he estrenat amb aquesta pel·li que us té meravellats a tots i que fins i tot la nostra més conspícua consellera general recomanava –quina lectura en fa, precisament ella?–. Don’t Look Up. No és per portar la contrària, o sí, però m’ha semblat fluixa, previsible, oportunista, superficial. Aleshores, d’on aquest èxit? Del cansament del ciutadà mitjà. Al ciutadà mitjà li estan buidant la paciència al mateix ritme que la butxaca. S’apugen els carburants i la llum –sí, ja sé que aquí FEDA s’ha estirat, però i el rebut de la caseta de Miami platja? Ni als ben posicionats ni tan sols als millonetis que sapiguem els agrada deixar anar la pastuqui, eh, pillines, que per això la teniu– i de retruc s’apuja el pa i el vi, s’apuja el bròquil i s’apuja l’aire que respires. I aquí està la cònsol d’idees efervescents, aprofitant l’avinentesa per fer un mos recaptatori després d’haver-se menjat places d’aparcament com un comecocos de videojoc vintage. Aquí, voilà, és on veig l’èxit catàrtic de la pel·liculeta: el ciutadà mitjà comença a pensar que em caigui ja a sobre el punyeter meteorit i acabem amb tot, que sigui ràpid i indolor. O potser la catarsi ve amb l’epíleg: tots tenim una clara idea i desig de qui voldríem que es cruspís el bronteroc.