La violència de gènere també pot ser invisible. I quan ho és, es manifesta de manera subtil, difosa, evasiva. No és expansiva com les violències que escridassen, trenquen i colpegen; i per això mateix no escandalitza la societat. 
La violència de gènere invisible també pot ser institucional. S’aixopluga desvergonyidament en equilibris fundacionals del passat, s’articula sobre un dogmatisme polític i mostra una indiferència deliberadament temerària: decideix ignorar el dany que causa. És una violència normalitzada, inherent als mecanismes de control i càstig. És a dir, a la coerció.
Dir que el teu cos no és del tot teu, és violència institucional coercitiva. I com és invisible i impronunciable, ni escandalitza la societat ni commou. La violència esdevé, simplement, rutina. 
A Andorra les dones no tenim la tutela completa del nostre cos, perquè a Andorra no tenim dret a l’avortament. I és difícil explicar-ho sense sentir una estranya barreja d’incredulitat i cansament. Perquè no parlem d’una discussió filosòfica abstracta ni d’un dilema moral polaritzat. Parlem de dones reals que hem de creuar una frontera per descobrir, en un moment de màxima vulnerabilitat, que el nostre país no ens reconeix com a subjectes lliures.
Creuar una frontera és també una forma d’exili. Un exili breu, potser, però prou significatiu com per descobrir que l’Estat no només no confia en nosaltres, també intervé, decideix i exerceix poder sobre cossos que no li pertanyen. 
Durant anys hem escoltat el mateix relat: que s’hi està treballant, que cal temps, que s’està buscant una fórmula. Paraules prudents, tècniques, administratives. Paraules que semblen prometre algun tipus de canvi però que, al final, deriven en un immobilisme obstinat. La dilació com a estratègia de desgast fins esgotar la indignació.  Però hi ha indignacions que no es cansen i silencis insostenibles.
És per això que diumenge tornem a sortir al carrer, com cada 8 de març des del 2018. Sortim al carrer per dir prou. A les promeses ajornades. A la tutela sobre els nostres cossos. Als dogmes disfressats de prudència institucional.
Sortim al carrer per dignitat. Per recordar que els drets humans no són una concessió paternalista de l’Estat. Són garanties que existeixen perquè ningú no hagi de demanar permís per ser lliure. 
El 8 de març és insistència, persistència col·lectiva i una veu ferma que s’alça contra una violència prou temps tolerada que, i tant que escandalitza i commou. Els drets de les dones no són negociables, ni ajornables, ni condicionals. Cap frontera hauria de separar una dona de la seva llibertat. 
I meu és el meu cos.