Ara fa un any ens varen donar la resposta més incomprensible que hem hagut d’acceptar mai. Un NO.

Potser que m’expliqui; la negativa era per obrir un compte bancari a Espanya, per poder facilitar els cobraments des d’Espanya. Sí, és clar, per quins set sous necessitem un compte a Espanya si la nostra empresa és andorrana? Doncs ben fàcil, els bancs espanyols els posen problemes a les empreses per operar amb Andorra. I quan diem problemes, ho podem resumir amb el comentari d’un director d’una entitat espanyola, avui ja tancada i liquidada, al seu client: “T’ho has pensat bé, de treballar amb una empresa d’Andorra?” “Et puc facilitar el contacte d’una d’espanyola que és clienta del banc, i et donarem un tracte prioritari.”

Coi, el Juan fa quinze anys que treballa amb nosaltres; és un amic i molt bon empresari, ha sortit en els darrers anys en diversos mitjans de comunicació; espanyols no, perquè no és un afí al sistema. La seva opció ha estat canviar de banc, un reconeixement que sempre li tindrem present a casa.

Ho hem recordat ara pel motiu que hem estat disset dies per rebre un pagament del Senegal, per cert juntament amb vuit correus i cinc trucades del gerent de l’empresa del Senegal en què demanava disculpes. Quin coi de disculpes? Si quasi que l’acudit del que entra a la papereria amb la tassa de vàter, ensenyant el cul i dient “Vull aquest paper higiènic del tercer prestatge i de color rosa”, es queda curt comparant-ho amb la realitat. Factures, passaports, pressupostos, resum de serveis prestats, i un 8% de despeses. Tot plegat per menys de 1.000 euros. El gerent del Senegal ens diu per telèfon: “Sabem què vol dir ésser una merda al món.” Literalment. A nosaltres dedicar la major part dels esforços comercials a justificar que la nostra sigui una empresa andorrana, perquè la resta d’arguments tècnics i de qualitat ja els coneixien quan ens varen venir a veure.

Em dispensareu, ¿però algú em pot explicar i justificar un problema de 2.000 milions d’euros que es va colar, si és que és veritat i hi havia tal problema? Més encara, quan truques al gestor del banc espanyol, perquè en tres mesos no t’ha respost, et diu: “No s’ha acceptat la seva sol·licitud.” És quan preguntes per quin motiu i et responen amb un “I m’ho pregunta a mi? Pregunti-ho al seu Govern”. Oi que ens fem més preguntes que no pas respostes?

No fa gaire dies, parlant amb uns empresaris alemanys i suecs, habituals de programes d’èxit a les principals cadenes televisives d’Europa, dels que accepten per amistat anar-hi, no dels que paguen i ploriquegen per sortir, ens van comentar que tenen problemes a Espanya amb els cobraments online; literalment: “El banc no és gaire amic del cinema eròtic.” No em vaig poder estar de dir-li: “Si el teu banc pagava les meuques del meu director de la ràdio al sopar de Nadal fa quatre dies.”

S’ha d’ésser innocent per dir-li que parlo amb la meva directora de banc, que munti empresa a Andorra, traslladi 80 milions d’euros de facturació, i és clar, els cobraments.

Quina és la realitat? Doncs que els mitjans de cobrament online són d’una empresa espanyola, que el banc té les mateixes raons ètiques que a Espanya; meuques sí, si són per a l’amo, però pit i cuixa per a tothom no.

És veritat, fins fa quatre o cinc anys les empreses podíem decidir amb quina empresa de cobraments online treballàvem, fos de Londres, Berlín o París. Avui dia no, l’exclusivitat és de l’ABA, més ben dit d’Espanya, amb el permís del Servei de Telecomunicacions d’Andorra, perquè si aquest falla no podem ni cobrar, cosa que sí que fèiem fa uns anys, encara que fos per satèl·lit i pagant car el servei.

També és veritat, espero que un dia, malgrat que a molts els pugui caure la cara de vergonya, surti el balanç de la “famosa obertura”, perquè si no han perdut valor les lliçons de secretariat del mestre Rodeja, i atenent al poc que la premsa ha explicat i al res que el Govern ha publicat, hem finançat tots els trapelles del Runer cap avall a fons perdut; cal posar-hi noms? I les columnes del “deure” i l’“haver” ho expliquen tot.

No en tinc cap dubte, tot plegat fa que siguem la meuca d’Espanya, però sí, només per a l’amo i dins el compromís del secret institucional, els altres ens conformarem amb la revista amagada darrere el mirall com tota la vida i, com que ja no tenim cinema a la plaça de les arcades, doncs a la Seu amb permís del Vista.