A mi no em diguis puta

A veure si et queda clar: a mi no em diguis puta, perquè et clavo un mastegot. O, si et queda més clar, unahostiaquetegirolacaradelrevés. Dit això. On és el debat? On són els dubtes? Però, per si de cas, juguem a imaginar: què passaria si la colla de mandrils anessin a cridar-li al rector “cabró, et follarem!”? Quants anys s’hauria mantingut la tradició? Millor: a les portes del despatx de policia. Amb una nit llòbrega es tallava la tonteria. Aleshores? M’insulten, amenacen la meva tranquil·litat, la meva dignitat, i els ric les gràcies? Pobrets, només són uns pobrets adolescents? 
Víctimes. Les dones tenim assumit el paper de víctima, sembla ser. Socialment, educativament. Als nois se’ls ensenya a defensar-se. A les noies, a plorar? “A mi la primera bufetada me la fotrà, però de la paella amb oli  bullent no el salva ningú”, deia una coneguda, parlant sobre ja imaginen què. Bèstia? La violència engendra violència? Pot ser. Però a algú se li acut qüestionar el dret legítim d’Ucraïna a defensar-se de l’agressor? On és la diferència? El cos, l’ànima, la integritat, d’una dona són territoris a l’abast de qualsevol? Hem d’esperar assegudes que alguns tinguin la bona voluntat de no agredir-nos, físicament o verbalment? 
És clar que abans de la primera bufetada hi ha un procés llarg de menysteniment que destrueix la dona. Doncs res, la primera vegada que critiqui la teva manera de conduir, el deixes al mig de l’autopista, i que torni a peu. I si et vol treure el martell de la mà perquè és que tu no saps, li piques el polze –“uix, se m’ha escapat,  és que com soc dona...”– i que se’l xucli.