Microfeminismes blancs no ofenen

Les entrevistes de la meva amiga Alba al Passava constitueixen un termòmetre magnífic per comprovar de quin peu calça un cert feminisme que s’ha acostumat a deixar anar impunement les ocurrències més extravagants. Naturalment, sense que ningú les contradigui per mandra, aquiescència o el comprensible temor a ser titllat de matxirulo, senyoro, cunyao o tot a la vegada. Fa unes setmanes una senyora ens il·lustrava sobre els vicis sexuals més aviat troglodites dels homes d’avui: segons ella, quatre de cada deu reconeixen haver “anat de putes”. Un de cada dos! Aquí queda. L’altre dia una “emprenedora” rondinava que la dona encara està destinada a feines administratives (!?) “i no es pensa que tenim el mateix accés a l’ensenyament superior i les mateixes capacitats”. Com sempre en aquests casos, cal compadir la mala sort que ha tingut a escollir amics i coneguts, i recomanar-li que canviï urgentment de relacions. Això lliga amb el taller que les meves amigues d’Acció Feminista han programat demà a la Fada sota el lema Sorpresa: la ciència també és masclista, en la línia del llegendari Les dones també es tiren pets. Em sorprèn que els faci tanta mania que certes professions estiguin tan masculinitzades i en canvi els sembli el més natural del món que altres com la medicina, la infermeria, la judicatura, l’ensenyament o, aix, el periodisme, vagin camí de convertir-se en vedats exclusivament femenins. De fet, em sorprèn també que a la nova junta d’AF les dones copin, com en l’anterior, el 100% dels llocs. En fi, que la paritat consisteixi que el 70, el 80 o el 100% del personal sigui femení em sembla molt pintoresc. I ara, sí, ja em poden dir matxirulo.