Siguem realistes. El sector de la construcció fa anys que ha deixat de ser atractiu. Dona molt més el sector de la destrucció. Destruir el que ahir vam fer en aquell espai on ja havíem destruït el que havíem construït abans d’ahir. És clar que sí! Cal adaptar-se a les noves tendències. A les necessitats que ens plantegem, i que sempre són infinites. Hi havia una barana de ferro al passeig del riu. Però les demandes de l’avui van requerir eliminar-la. I n’hi vam posar una de formigó. Sovint em pregunto què se’n deu haver fet d’aquella barana. Si ha estat destruïda o si potser, intel·ligentment, ara fa servei en alguna altra zona de la ciutat. També al costat de l’anteriorment esmentada barana hi havia una rotonda, que es va fer amb tots els ets i uts. Diuen que cal fer-la més gran. I ara ja ha estat colonitzada per un exèrcit d’operaris amb compressor a qui no se’ls resisteix ni pedra ni ferro que troben. De casos de destrucció en rotondes en trobaran uns quants exemples. També són interessants els actes de destrucció en edificis públics. Un cop estan edificats sempre hi ha alguna cosa que no ens acaba de fer el pes. O potser és que l’error ve per manca de planificació? Això els que no en som experts no ho podrem arribar a poder valorar mai. També hi ha casos amb una reincidència més elevada en la destrucció que d’altres. Hi ha avingudes que han assolit pràcticament la quota d’actes destructius. Però no es preocupin. Això crea dinamisme. El diner flueix i així ens podem comprar unes sabates noves. Perquè ja ho sabem. En un país sempre hi haurà reformes per fer.
