M’indigno amb el sainet de la vaga

M’indigno molt amb el paper dels sindicats d’aquest país. Proclamen i amenacen de fer vaga per una llei que consideren que els retalla drets i, segurament, tenen part de raó. Però, a l’hora de la veritat, d’aquella llei de què no volien saber res, resulta que ara sí que en volen saber, perquè certs retocs de millora els faran callar malgrat que aquells drets continuïn retallats; i potser fins i tot, al final, no facin vaga. L’amenaça, doncs, haurà tingut l’efecte que es buscava. M’indigno amb el Govern, el valent de tocar aquesta llei que els altres han dit que tocarien i no han tocat, i que també té la seva part de raó per canviar-la, i que ara, quan ja havia dit que estava tancada, sembla que no quedarà retocada com ell volia. La vaga és un escenari perillós, perquè és nou i la improvisació ja està massa desgastada. M’indigno que sigui a cops d’amenaces i canvis de cromos als passadissos que es canviïn les lleis, i no sigui per la racionalitat i el debat polític. La inexistència de sindicats de treballadors en el sector privat no ha pogut amenaçar amb cap arma indefinida per canviar aquella reforma de codi de relacions laborals que, amb l’ampliació del termini de maternitat i paternitat, ha evitat altres mesures que facilitin la conciliació familiar i facilita l’acomiadament. L’associacionisme al Principat, però, és un tema a part. M’indigno perquè ara el partit del Govern diu que celebra la predisposició al diàleg (ara?) i que tots som un… I totes aquestes etiquetes de màrqueting esportiu que fan riure. M’indigno perquè ens tracten de ximples, perquè uns i altres es pensen que no sabem llegir els diaris de la setmana passada, que deien una cosa i ara en diuen una altra. M’indigno.