Minions II: terror a la Margineda

Els líders d’opinió no donen (no donem) l’abast amb l’Eurocopa, amb Brussel·les (l’espectacle més gran del món, amb permís de Cecil B. DeMille) i amb l’escabetxina del Brexit. Comprendreu que, capficat com anava amb aquests i altres menesters, de poc que no encasto el cotxe amb l’element més emblemàtic de la Margineda mentre conduïa cap a la feina l’altre dia. Quin ensurt.

No parlo, és clar, del jaciment arqueològic, protegit per la distància muntanya amunt. Ni molt menys del pont romànic. Encara que n’hi ha uns quants que encara se’n preocupen, aquell viaducte ronyós fa dies que va deixar de ser un problema. Als que se’ls en fot l’art medieval ja els està bé tenir la passarel·la centenària ben amagada i protegida amb una tanca a prova de visitants. Dommage –si en el seu moment els responsables del traçat de la zona s’haguessin deixat assessorar pel meu pare haurien estalviat temps, asfalt i una pasta. El meu progenitor sempre ho ha tingut clar, amb els trastos vells: cop de martell i a prendre pel sac. Tampoc tenia jo al cap aquella estructura que estripava els límits semàntics del terme rotonda, l’enyorat “cacauet” que fins no fa gaire distribuïa i facilitava (?) el trànsit rodat a l’enclavament. Avui dia, de la “compresa” (heus ací un altre epítet afectuós) no n’ha quedat més que dues rotondes petites separades per un carril intermedi d’ús desconegut. Ningú gosa transitar-hi per por de caure a un nexe còsmic que l’endegui de patac a Alfa Centaure.

Per sort, la meva maniobra involuntària només va tenir com a receptora la nova benzinera de la zona. L’estructura (el seu punt més alt, qui ho sap, potser s’alinea amb el pic de la torre de Caldea i genera un circuit d’activitat hectoplàsmica) omple d’alegria i combustible aquesta estampa idíl·lica, aquest nostre locus amoenus. Els conductors ja poden transitar tranquils: el nou paradís de l’octanatge garanteix el subministrament de benzina si mai algú buida el dipòsit entre aquesta gasolinera i la més pròxima en direcció nord –separades totes dues, oh fatalitat, oh destí atziac, per un centenar de metres que les condemna a no poder besar-se mai.

No cal patir-hi gaire. Com a molt, potser tot plegat només forma part de l’esquema ominós d’un malo maloso digne de Superlópez per reorganitzar (o reurbanitzar) la zona. Una petita fuita, a la nit, sense haver de plànyer danys personals, i l’explosió ens deslliuraria per sempre més de les rotondes, del pont i (mercès a l’ona expansiva, augmentada pel vincle paranormal amb l’oasi termal escaldenc), d’algun altre punt d’interès històric, cultural o museístic. Si no funciona, per rematar la feina sempre es pot avisar el meu pare. O els Minions.