Des que ens vas deixar que es multipliquen records i reconeixements de prodigis formidables. A poca estona del teu traspàs ens vam assabentar que s’ha salvat miraculosament del foc una obra que havíem donat per perduda. A l’interior de la planta embotelladora destruïda de la històrica empresa Aigües d’Arinsal, es troba el que potser és el major mural de ceràmica facturat per tu (6 metres d’ample per 2,4 metres d’alt). Tal com m’havies explicat, la temàtica és el recorregut de l’aigua mineral fins a ser embotellada, en diferents escenes. I cal agrair als cònsols de la Massana que dies abans els bombers retiressin Excursionista, un magnífic bronze. Segur que hi han tingut a veure les teves arts de miracler beatífic, en tot això. Quina llàstima que no correguessin la mateixa sort els papers de l’arxiu i les peces del dipòsit de la Fundació Marcel Chevalier.
Estranyament, no m’estranya que se m’aparegui el teu espectre i que reprenguem la conversa, iniciada tants anys ha, interrompuda per enèsima vegada la tarda que vam presentar Tafetans de justícia i tu saludaves els concurrents del balcó estant. Un miracle, també, que els gegants que van acompanyar-nos al funeral, i els capgrossos (tret del captaire i de la fornera, irremissiblement malmesos), materialitzats amorosament per tu i el Roger, no patissin danys irreparables en l’incendi del Centre Cultural i de Congressos Lauredià el novembre del 2022. Han estat excel·lentment restaurats i fan molt de goig, oi que sí?
El Sant Cristòfol de la Rabassa, que et va portar a Andorra i que et va vetllar a la casa que havia de ser museu etnogràfic (no va poder ser), que vas esculpir amb Bonaventura Naudi i que va desaparèixer misteriosament, retornava el 2003, dintre d’un sac deixat curosament a les portes de la seu de Patrimoni Cultural, llavors a Aixovall. Tu sospitaves que l’autor del robatori era… i deies que veient pròxima la mort havia volgut retornar-lo intacte. I qui sap si els escèptics t’hauran de donar la raó i arribarà que reveurem la talla original de la verge de Meritxell que vas reproduir esplèndidament mil cops.
Nosaltres ploràvem en les abraçades i tu reposaves, ja tranquil, sostenint la capsa musicada que la Laura et va posar a les mans. El semblant en pau, no patint com a les últimes “selfies”. Deies que et trobaves bé, però… En una surt al fons la medalla i el diploma de Carlemany, l’emperador que vas representar amb els peus en remull en un segell. L’endemà era el dol al teu poble (gràcies, Cerni, Teresa i companyia), i la celebració que hagis existit (gràcies, Hèctor, per fer-nos riure). I ara, aquest buit i l’enyor, l’espera que tornis quan vulguis, el somriure sorneguer, les anècdotes mai banals i les feines pendents: continuar l’itinerari d’obra pública, contar històries inèdites, aconseguir que destapin El fargaire, admirar la dansa Microcosmos i un sens fi de fabuloses meravelles, Sergi.
