Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Tribuna

Tribuna

 

 

Miracles de la cultura

Autor: Charli Fores (Cantant)


Corria l’any 1958, (quatre anys abans del meu idil·li musicoafectiu a Andorra) i com a representant d’una fàbrica de mobles d’estil espanyol, en la qual vam  participar com a expositors a una Fira internacional del moble a Köln (Colònia). Una vegada finalitzada la Fira internacional vam decidir, amb el fabricant i el guia traductor de l’estand en què havíem exposat, desplaçar-nos a la capital, a Berlín.
Dit i fet, vam llogar un vehicle a Colònia i cap a Berlín, per la famosa autopista internacional  controlada per l’RDA. Ens van aconsellar no parar-nos per cap concepte, ja que podríem tenir problemes amb agents de l’RDA.
Berlín era una ciutat ro deixada per l’RDA com a resultat de la Segona Guerra Mundial i que estava dividida en dos: la part occidental, l’RFA,  i la part  oriental,  l’RDA. Políticament, la ciutat era com una illa en la qual  es podia arribar per la famosa autopista.
Entrant directament a la part occidental, l’impacte de luxe i vida social era al major nivell mundial en edificis, carrers, comerços, etc., comparables amb Nova York.
Com a visita obligada vam anar fins a la porta de Brandemburg, i des d’allí es podia observar mínimament la part oriental per la muralla controlada per agents de l’RDA.
Vam desistir de la intenció de visitar la part oriental per les indicacions dels nostres passaports espanyols, en els quals s’indicava la prohibició de visitar països del teló d’acer, però un compatriota ens va assessorar i ens va dir que si volíem anar-hi, al control de l’RDA ens facilitarien un full salvaconduit en el qual figurarien les dades, sense necessitat de marcar el passaport d’origen.
Dit i fet! Vam entrar per la porta de Charly controlada pels americans i ens vam dirigir al control de l’RDA i ens van fer el full, al mateix temps vam canviar les divises de marcs al canvi extraoficial, per cert! Un marc occidental per un marc oriental, quan en realitat el canvi era d’1 marc occidental per 4 marcs orientals, però  vam acceptar amb gust el canvi.
El canvi visual de la ciutat oriental era molt diferent a la de la part occidental. Edificis tapiats i poca circulació de gent pels carrers i muntanyes de runes i restes de la guerra amuntegades en grups. Això sí, carrers molt nets i senyalitzats.
Inútil trobar un establiment. Bar, restaurant o similar. La majoria d’establiments estaven relacionats amb la cultura: llibreries de nou, de vell, etc. en anglès, castellà, francès, italià, català, xinès, etc. Però comerços de moda,  electrodomèstics  i  productes de la llar... pocs i de poc atractiu.
Al final, vam localitzar un edifici monumental que no havien destruït els bombardejos i que era restaurant, bar, punt de reunió, contacte, etc. Un autèntic punt social de la ciutat on freqüentaven treballadors,  famílies, joventut, funcionaris i militars de totes graduacions.
El menjar va ser excel·lent i de primeríssima qualitat tant el peix com la carn, la fruita, els pastissos i curiosament una mena de cola assemblant a la  Coca-Cola. El més impactant: el preu. El que avui dia representaria un dinar de 40 euros, per 2 euros.
Una vegada satisfets els nostres estómacs, vam decidir explorar una mica la ciutat com a turistes, i ens vam dirigir en cotxe a una carretera amb molts rètols en alemany i rus que  indicaven direccions diverses. Al cap de poc temps de circular, en un revolt, vam topar amb un parell de soldats russos armats amb metralletes kalàixnikov que ens van encanonar i ens van obligar a baixar del cotxe. “Passaports!!”, ens van reclamar mentre es comunicaven amb un walkie-talkie enorme amb els seus superiors sobre la nostra detenció, i parlant contínuament en veu autoritària. En un gest brusc, un dels soldats es va guardar els passaports i documents dins la guerrera.
Tant el fabricant com el guia  conservaven la serenitat de la incertesa del moment, però  jo estava molt nerviós pensant en les conseqüències, ja que estàvem sense protecció consular ni ajuda diplomàtica. Plorava com un infant, i estava literalment cagat, perquè ja em veia a la Sibèria. De tant en tant cridava, dirigint-me als soldats: “I am communist!”  “I am communist!”, sense deixar de plorar i pensant en la possibilitat de convèncer-los de les nostres idees polítiques del moment com a excusa.  
Un dels soldats, el de la custòdia dels passaports, se’m va acostar amb l’arma apuntant-me i em va dir (em va traduir el nostre guia) que si era veritat el que deia que li digués com es deia el cap del partit comunista espanyol.
El cel es va obrir i va entrar la llum divina! Dolores, Dolores Ibárruri! La Pasionaria! li vaig cridar amb totes les meves forces.
El soldat es va quedar quiet i sorprès. Jaaaaa... i parlant amb el walkie-talkie amb algú, al cap de pocs segons va treure els documents de la seva guerrera, ens va donar els passaports i ens va dir als tres: “Marxeu! Fora, fora!”
En vint minuts estàvem a la porta Charly dels americans, després d’haver retornat el fulls salvaconduit i la resta de monedes sobrants al control de l’RDA i passar per les inspeccions, amb grans miralls col·locats sota l’automòbil per si hi portàvem algú amagat.
Una vegada dins de l’RFA berlinesa vam respirar pel que “pudo haber sido y no fue”, com diu la cançó.
La cultura ens va salvar... possiblement la vida! 

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic