Mirant el futur amb ull clínic
Ja els ho dic ara. Jo, de gran, vull tenir una d’aquelles empreses que ens fa companyia sovint durant tota la nit i que es dedica a asfaltar carreteres. La seva activitat mai s’atura. Perquè, d’aquell tros que s’enamoren no l’abandonen mai –són fidels–. Quan acaben per una banda ja comencen per l’altra. Sobretot cal que llueixi. Ni forats, ni sotracs. Sols una capa ben fina i negra per conduir a tota velocitat. Que si ara pavimentem els carrils centrals. Que si ara apostem per traslladar-los lleugerament a l’esquerra. Que si ara hem de tornar-hi a passar perquè algú va oblidar que precisament en aquell tram hi tenia previstes unes obres, uns treballs just al costat de la calçada per emplaçar-hi unes parades d’autobús. I clar, és necessari refer tot l’asfalt. És un no parar. L’activitat és frenètica a casa de les empreses d’asfaltatge. Portem tota la flota, extraiem ràpidament les capes que hi vam estendre fa uns quants dies, i n’hi tornem a situar de noves. I, un cop pintades, ja està disponible per als amants del gas a fondo. És la millor aposta. És realment una empresa anticrisi. Mai em faltarà la feina perquè, ja veuen, l’austeritat només és amiga d’algunes causes. De les empreses d’asfaltatge passa de llarg. Formen part del paisatge quotidià de les nostres ciutats i ni es distingeixen. Què serien les nits sense els xiulets de les piconadores quan caminen enrere? Són molt més moderns que quatre ocells cantant damunt la branca d’aquell arbre del Parc Central. Definitivament: quan sigui gran vull una empresa d’asfaltatge.