Passa molt excepcionalment... Tots tenim molt present la història de Vivian Maier, a qui al principi de ser “descoberta” se solia definir com a mainadera nord-americana aficionada a la fotografia. Va fer més de 150.000 fotografies en què mostra un especial interès per les persones i l’arquitectura de Nova York, Chicago i Los Angeles. La seva obra fotogràfica, en què sovint apareix la mateixa Maier, però, va romandre desconeguda i inèdita en vida seva. El 2007, John Maloof va adquirir part de l’arxiu documental de Maier en una subhasta a Chicago sense saber què comprava. L’octubre del 2009, va publicar-ne una selecció al seu blog, que va obtenir interès i difusió virals. Des d’aleshores, el coneixement i reconeixement de l’obra de Maier per part de públic i crítica no han fet sinó créixer. Finalment, l’anècdota inicial de la professió de Maier ha quedat eclipsada pel seu talent descomunal com a fotògrafa. Una dels grans.

Com dèiem a l’inici, passa molt excepcionalment... però passa. Es fan descobriments d’aquells que podríem anomenar casuals o insospitats i que acaben per esdevenir història amb majúscula inicial. Se’n parla en blogs especialitzats, als centres de formació, als museus. Després de Maier va ser Frank Oscar Larson. Una filla i un nét del darrer van descobrir un munt de negatius que reposaven en una caixa des que Larson havia mort el 1964. Avui aquelles fotos en les quals es retrata el dia a dia de la ciutat de Nova York principalment durant la dècada del 50 del segle passat, s’han fet mundialment famoses. Un viatge en el temps en tota regla a un univers ja definitivament desaparegut si n’excloem l’àmbit purament artístic.

Us animo que busqueu tant el nom i les fotografies de Maier com les de Larson a internet. No us en penedireu. Hi trobareu la mirada personal, els interessos per tot allò que els rodejava, una curiositat extrema, la sensibilitat, la intuïció, l’imprescindible saber fer tècnic. Descobrireu, si no les coneixíeu, imatges que ens expliquen com som la gent, a què ens dediquem, què ens mou, com fem –o solíem fer– les coses: tant de manera individual com col·lectiva. Hi veureu els paisatges urbans i personals, els estris, els vehicles, la publicitat, les robes que ens parlen d’una diversitat, d’un canvi permanent dins d’un contínuum d’humanitat.

¿Què hi ha de nosaltres? ¿Serem capaços de deixar una bona pila de negatius en caixes   –agafin-se’ls com una simple metàfora d’allò que vostès prefereixin– que un dia potser algú descobrirà –un familiar o un anònim desconegut del futur– i que explicaran d’alguna manera qui hem estat a través de la nostra manera de mirar?