Miss Europa a l’andorrana
L’any 1951 el Consell General decidia crear el Patronat Nacional de Turisme, per tal de desenvolupar una estratègia per atraure els compradors dels països veïns, que sovint tenien dificultats per proveir-se de certes mercaderies. S’iniciava així una època de bonança econòmica per a Andorra on no faltaven mai productes de consum massiu, oferts a preus molt competitius.
Però no tothom donava la benvinguda al canvi. En paraules de l’escriptor Lluís Capdevila, Andorra perdia a poc a poc la seva essència en pro de les “castanyoles, les panderetes, els toreros, les mantellines i les manolas”. I la veritat és que ens trobàvem en un procés de modernització sense marxa enrere, que ens va portar a organitzar activitats ludicofestives d’allò més pintoresques.
Passava l’any 1976, quan Julià Reig fou nomenat síndic general, s’inaugurava el que seria el supermercat més gran d’Andorra, l’avui desaparegut Monsa, es creava l’Institut d’Estudis Andorrans, i –atenció!– Andorra rebia la gala més elegant i fascinant de tota Europa... i més enllà: la celebració de Miss Europa. El febrer d’aquell mateix any la revista Informacions ens anunciava la seva imminent arribada amb el titular: “Andorra, centre de reunió de les més belles dones d’Europa”. I vet aquí que els més incrèduls van haver-se d’empassar els seus mals pronòstics tan sols dos mesos més tard.
Un dimarts a la tarda, tranquil com qualsevol altre, de sobte varen aparèixer tot de cotxes descapotables d’allò més luxosos per les avingudes Carlemany i Meritxell. Els vianants observaven atònits un grup de noies joves, gràcils i esveltes, abillades de forma elegant i embolcallades amb una cinta amb la denominació d’origen estampada: arribaven al nostre país les dones més boniques del continent! La primera parada per a tan il·lustre visita no podia ser un altre lloc que el nostre parlament, la casa de tots els andorrans. Una al·legòrica forma de donar la benvinguda a aquestes belleses de part de tots els ciutadans, tot i que dels actes celebrats durant dies varen gaudir-ne quatre comptats. Entre ells el nostre afortunat síndic general, Julià Reig i Ribó, que fou obsequiat amb tot de relíquies vingudes dels llocs més recòndits del vell continent.
La desfilada d’obertura del certamen va fer-se als Grans Magatzems Pyrénées, on els senyors Pérez varen exercir d’amfitrions, gràcies al seu generós patrocini. Allà desfilaren per primer cop les models participants i s’atorgaren els primers, de tot un seguit de premis, diguem-ne curiosos per no dir quelcom més gros: Miss cames boniques, que va recaure a la participant de Finlàndia, Miss fotogènia, on l’agraciada fou la model islandesa, i Miss elegància, per a la maniquí francesa. El més espatarrant de tots, però, fou el premi a Miss ulls bonics amb ulleres, concedit per Òptica Pasteur.
Arribat el moment clau de la cerimònia, el resultat no va ser gaire sorprenent, tenint en compte l’afinitat existent amb el país veí. Així doncs la guanyadora fou l’espanyola Teresa Maldonado, una cordovesa de professió maniquí, que entrevistada per la revista ¡Hola! declarava no ser gaire favorable al destape, tenir un xicot de dos metres i que li agradava ser dominada. Tota una declaració d’intencions d’una noia que no va tenir cap problema a desfilar en biquini, quan feia poques hores havia caigut una imponent nevada al Principat, al més pur estil Miss pulmonia al canto.
Però si d’alguna cosa estem especialment orgullosos els nacionals, és del més que merescut segon lloc que va guanyar l’orgull patri, la nostra representant, Neus Berruezo, una dama d’honor tant o més bonica que la guanyadora.
Els requisits per participar eren d’allò més progres, com es poden imaginar. Tot aquell qui s’animi a participar en les pròximes edicions pot consultar-los al fons de la Biblioteca Nacional.
Versió per a imprimir