Miss Warder, la intrèpida

“Podeu sentir-vos agraïts de viure a Amèrica.” D’aquesta manera encetava Imogene Warder (1904-1991), la nostra protagonista d’avui, una de les moltes xerrades que va impartir sobre el seu pretès viatge d’aventures a través d’Espanya, passant per Andorra. La veritat és que estava fent un viatge d’immersió lin­güística a Sevilla, que va aprofitar per fer alguns cursos de dansa, amb tan mala sort que va trobar-se amb l’esclat de la Guerra Civil, el 18 de juliol de 1936.

No tenim gaires dades biogràfiques de la senyora Warder. Sabem, gràcies a Pere Gifra, que va néixer a Indiana i que va estudiar a les universitats de Nevada i Califòrnia. El 1928 va decidir viatjar durant uns anys i va visitar nombrosos països, entre els quals en va destacar dos, Irlanda i Andorra, perquè són els únics que va relatar per escrit; això sí, de forma molt breu i autoeditant-se.

En tornar als Estats Units es dedicà a recórrer auditoris d’escoles i Rotary Clubs per explicar la seva experiència. Com us podeu imaginar, el retrat no fou gaire agradable, les crítiques eren constants i sovint injustificades. Sort que Fhasa ja havia començat a modernitzar-nos el país, perquè no imagino els comentaris d’aquesta senyora si arriba a veure l’estat de les nostres carreteres cinc anys abans de la seva visita.

Així doncs, Warder arribà a Andorra justament a l’inici de la Guerra Civil Espanyola, un problema que semblava no preocupar el petit Estat veí. Segons el seu parer, la gent es dedicava a la ramaderia i al contraban, i va assegurar que prop de 700 persones s’hi dedicaven, i per adobar-ho eren tots estúpids, es banyaven un cop l’any i tenien les cases tant o més brutes que els espanyols. De fet molts d’ells utilitzaven la planta baixa de casa seva com a estable, cosa que atreia les mosques, que es passejaven per tota la casa. La nostra viatgera guardava un record molt especial d’una estada a casa d’una tal senyora Teresa, que semblava tenir l’estable amb bous i cabres a sota de les habitacions, cosa que feia que quan bufava el vent les olors fossin de tot menys agradables.

Durant el seu recorregut, Warder fa menció de la reticència dels andorrans a construir una carretera que els connectés amb el món exterior, tan feliços com vivien ells aïllats. Tot i així no varen poder evitar que es construís per tal de connectar Andorra amb França i Espanya. Això sí, calia tenir en compte el fet que era l’única carretera del país asfaltada; la resta eren tot camins de mules.

En arribar a Canillo va tenir la mala sort de no trobar cap hotel a la vila, cosa que li donà l’oportunitat de veure com era una típica casa andorrana per dins. Mai a la vida, en cap dels seus viatges, havia vist tanta brutícia junta com a les nostres cases. Totes tenien un terra de fusta aspre, polsós i brut. Les cases estaven moblades de forma molt pobra, amb una taula, unes quantes cadires i un foc on cuinaven, i de passada s’escalfaven.

Com a colofó del seu recorregut per Andorra, la senyora Warder ens obsequià amb un resum de les seves aventures en què ens descriu com a pacients, treballadors, sense cap imaginació, persistents, independents i, sobretot, una mica ingenus. Els nostres coneixements sobre el món exterior, segons ella, eren molt escassos, i la majoria de nosaltres mai havíem sentit a parlar dels Estats Units (quina coincidència que ara passi a la inversa): una senyora li demanà si era a prop de Madrid i l’altra si tornaria a casa en mula. I es demanava en to retòric què es pot esperar d’un poble que no té diaris, on la majoria no han trepitjat una escola en la seva vida i es passen tancats entre quatre parets durant vuit mesos, hivernant com els óssos!

El 1956, es va casar amb Charles W. Blitz, un fabricant de cervesa, i es va traslladar a Lafayette, Indiana, on va viure la resta de la seva vida. Esperem també que s’oblidés per sempre més dels seus viatges de descoberta.