Mobilitat i participació ciutadana

A finals d’octubre de 2016 el Govern d’Andorra va anunciar una proposta innovadora al nostre país pel que respecta a la forma de gestionar els pressupostos de l’administració. El departament d’Ordenament Territorial va preveure una partida de 200.000 euros destinats a propostes de la ciutadania; no gaire, però és un començament.

En total es van presentar 162 propostes que es van agrupar en 116, de les quals 88 es van rebutjar per no complir amb les bases de participació establertes i un total de 28 van passar a la fase de votació oberta als ciutadans, en què van participar 1.082 persones, massa poques al meu entendre. Hi ha molt marge de millora pel que fa a implicació social.

Entre les iniciatives presentades, moltes estaven relacionades amb millores a l’espai públic vinculades a aspectes de mobilitat inclusiva i segura, com l’adaptació dels semàfors per a persones invidents, la reducció de la velocitat en carrers o camins segurs per a vianants.

El pressupost participatiu, ben executat, és una eina de democràcia que permet a la ciutadania participar en la presa de decisions referents a les partides públiques, i es pot fer de moltes maneres, fins i tot essent els mateixos ciutadans els que dissenyin el projecte a dur a terme, encara que aquest no és el cas. Esperem que aquesta figura esdevingui recurrent i maduri pas a pas amb determinació.

Com he dit anteriorment, la mobilitat i, sobretot, la seguretat viària preocupen, senyal que en aquest aspecte hi ha molta feina a fer i la ciutadania està especialment sensibilitzada al respecte. De fet, la proposta guanyadora va ser la construcció d’un pas elevat o soterrat per creuar la CG-1 a la zona de l’estadi Comunal, un punt força conflictiu a causa del volum de trànsit i a la velocitat excessiva a què se circula, problema massa estès en altres carrers de les nostres ciutats.

Ara bé, caldria fer una reflexió profunda i assossegada al respecte de la idoneïtat de certes solucions tècniques que a priori podrien semblar positives però que, a llarg termini, només ajuden a perpetuar models urbans poc desitjables per caducs i fora d’escala humana, un terme tan important que es mereixeria tot un article. És en aquest escenari on es poden situar els passos elevats, ponts per a vianants o també ja coneguts en altres contrades més experimentades en aquesta matèria com a ponts antivianants.

I per què antivianants? Si sembla que ens vulguin protegir de la violència viària dels cotxes, de les seves presses i perillositat latent? Doncs bé, resulta que els ponts elevats, o si voleu també els soterrats, mai s’han fet per als vianants, ben al contrari, s’han fet pensant sempre en la fluïdesa del trànsit, en el benefici del cotxe però mai del ciutadà pedestre, són un destorb que converteix aquest en un ciutadà de segona.

Les mesures de caràcter segregacionista mai són beneficioses per a les ciutats. No van a l’arrel del problema, no solucionen causes, només alleugen símptomes i consciències. Aquestes infraestructures són cares, d’una estètica dubtosa, dificulten l’accessibilitat universal (tenen un disseny poc amigable per als usuaris vulnerables com nens, persones de la tercera edat o persones en situació de discapacitat) i contribueixen al cercle viciós de beneficiar l’ús del cotxe privat com a principal element de mobilitat al nostre país.

La mobilitat s’ha de solucionar a peu de carrer, hem de canviar de lògica, els vells problemes no s’arreglen amb solucions velles. S’han de dissenyar encreuaments segurs per als vianants, reduint de forma efectiva i eficaç la velocitat vehicular, prioritzant aquells que fan pràctica d’una mobilitat sostenible i no castigant-los amb més obstacles.

La participació ciutadana ha vingut per quedar-se, i ens pot aportar molt, però almenys en matèria de mobilitat s’ha d’abordar des d’un nou paradigma, posant la persona en el centre de les mesures de planificació, i si en voleu saber més, consell Google, busqueu la Carta dels Drets del Vianant, de recomanable lectura.