Mobilitat(s)

En els darrers temps, el de la mobilitat és un debat que està en boca de molts. Per bé que les xarxes socials no són un mirall de la realitat, sí que permeten veure les preocupacions d’una part de la ciutadania que vol fer sentir la seva veu, i les queixes per les cues, la durada dels trajectes, la necessitat de transport públic i la demanda de noves opcions de mobilitat hi apareixen constantment. Personalment, crec que sobre aquesta qüestió no hi ha només una única solució, i que les respostes al problema de mobilitat són múltiples i demanen diversos enfocaments.
En abordar el debat, primer potser hauríem de parlar de dues mobilitats diferents, la interna i l’externa, que no tenen per què solucionar-se de la mateixa manera. En relació amb la mobilitat exterior, un dels principals problemes que tenim és la frontera. Sense qüestionar-ne l’existència, és evident que una part important de les retencions es produeixen per la necessitat que tenen els vehicles de passar per tres controls policials (quan no quatre) per entrar i sortir del país. Això, sens dubte, dificulta enormement la fluïdesa del trànsit.
Cal tenir en compte que, en bona mesura, les grans cues a la frontera (a la sud i a la nord) es formen en dies clau de molta afluència de turistes a Andorra i que es concentren entre dissabte el matí (entrada) i diumenge a la tarda (sortida), o en dies festius, sobretot al veí estat espanyol. Aquesta problemàtica únicament es pot resoldre reduint l’afluència de persones (cosa que econòmicament no seria desitjable) o amb un mitjà alternatiu, com ara el reivindicat ferrocarril. Ara bé, qualsevol alternativa ha de ser atractiva i, per tant, una oferta ferroviària òptima hauria de comunicar Andorra via trens ràpids o d’alta velocitat. Crec que tot el que superi la durada d’un trajecte en cotxe seguiria fent encara atractiu el vehicle privat que té l’avantatge de servir-te per desplaçaments llargs i curts, també dins d’Andorra.
Si bé és cert que no es pot deslligar totalment la mobilitat interna de l’externa, per mi és una evidència que les problemàtiques que tenim a Andorra entre setmana, en dies feiners, no tenen relació directa amb l’afluència de visitants. Per tant, crec que no podem intentar solucionar-ho tot amb una mateixa opció i que, per exemple, l’existència d’un ferrocarril a Andorra no resoldria del tot els problemes actuals de mobilitat interna. Quan fem desplaçaments curts per qualsevol cosa, ara mateix el cotxe és la nostra opció preferida, perquè ens permet anar a qualsevol lloc i, segons el trànsit, en qualsevol moment.
Els que en algun moment de la vida hem viscut a l’àrea metropolitana de Barcelona o en algun lloc similar sabem que les línies de ferrocarril o metro responen a unes necessitats concretes, però t’encotillen per altres coses fora de la ruta. Per això a Barcelona encara hi ha gent que va en cotxe i per això encara hi ha les cues que hi ha, malgrat l’oferta ferroviària. Amb això vinc a dir que el tren a Andorra podria resoldre part de la problemàtica de mobilitat externa, però dubto que resolgués totalment la interna.
Hem de pensar, també, en els costos de tot això. Més enllà de la frontera, qui pagarà, la construcció d’un tren? No m’imagino els estats veïns resolent problemàtiques que afecten Andorra, l’N-145 i la RN-22 a tot estirar... Però més enllà d’això, el que realment afecta en el dia a dia als ciutadans és la mobilitat interna, i aquesta vol solucions diferents. Tramvies? Cremalleres? Transport per cable? Més línies d’autobús? Penso que és en aquest punt sobre el qual cal posar la major part dels esforços, perquè resoldre la problemàtica interna és a les nostres mans, mentre que l’externa, ara mateix, no.
En tot cas, cal un debat serè sobre la qüestió i la implicació dels responsables polítics en buscar solucions als problemes de la ciutadania. Aeroports i heliports no resolen els problemes del nostre dia a dia, i justament és en aquestes qüestions on alguns s’entesten a destinar esforços i recursos...