Definitivament, es pot afirmar que Andorra is different. Resulta que aquí no es mou ningú per a res, o més ben dit, per a gairebé res. Ens mobilitzem, per exemple, quan veiem que no tenim places d’aparcament en alguna zona, com va passar amb els estudiants del Centre de Formació d’Aixovall. O també quan volem expressar la nostra solidaritat amb el procés català, i poca cosa més. L’excepció són els funcionaris, que no dubten a manifestar-se contra determinades regulacions del Govern. Res de protestar, però, com sol ser habitual a altres països, per grans qüestions que ens afecten a tots, com poden els drets sindicals, que no existeixen amb tota la seva plenitud per falta d’una regulació adequada. Només cal recordar les minses manifestacions que aconseguien aplegar els sindicats l’1 de maig. Tampoc sembla que ens importi gaire que, durant anys, les empreses no ens han apujat el sou, ni tan sols el que s’ha incrementat l’IPC, i tampoc ho facin quan, diuen, estem sortint de la crisi econòmica. Ni ens immutem tampoc davant de l’enduriment de la normativa de la seguretat social a l’hora de rebre prestacions o de calcular les nostres futures pensions. Per això, sorprèn que al voltant d’un centenar de monitors s’hagin concentrat demanant la dimissió dels dirigents de l’associació de treballadors del sector, l’AAME. Tot perquè, per fi, els contractes s’han de fer en base al que estipula la llei i s’obliga (!) a gaudir d’un dia de festa setmanal. I quan, una part i l’altra, dona la impressió que defensen el mateix, Les raons que ens impulsen a mobilitzar-nos són, així doncs, inescrutables.
