Les arts tenen una dificultat màxima. Tanta, de fet, que qualsevol pot ser artista. És un pensament estrany, ho sé, i em ve de tant en tant al cap per recordar-me que no som prou respectuosos amb el nostre ofici.
Fa molts anys, quan començava en això del teatre, la idea que aquest fos el meu ofici i el meu mitjà de subsistència m’ajudava a tenir els peus a terra. Discutia amb amics i coneguts del que ens podia fer especials, perquè teníem sensibilitat i no sé quantes coses més, i això ens portava a pensar que el diners eren el de menys. I no.
De vegades se m’oblida, la veritat, i ens deixem arrossegar per una estranya generositat que ens impel·leix a implicar-nos en projectes, idees i aventures que no ens reportaran cap benefici econòmic. Som la contradicció. 
Pensin en qualsevol professió o ofici i reflexionin si regalarien la seva feina només pel romanticisme de fer el que els apassiona. Segur que en trobaríem exemples, no ho dubto, però no es poden imaginar quants artistes treballen gratis només pel fet de poder-ho fer una altra vegada.
Sembla que per dedicar-se a una professió artística n’hi ha prou a ser artista, llançar-te al buit creatiu i deixar que l’instint i la mica de talent que puguis tenir et portin de la mà de les muses a crear art. Perquè és això el que fan els artistes: art. Sense preocupar-nos d’omplir el pap. 
Som injustos amb la nostra professió i sembla que tenim l’enemic a dintre quan ens fem passar per qui no som emparats en la llibertat creadora. De la mateixa manera que penso en els diners, en el lloguer, a arribar a fi de mes per adonar-me que el nostre és un ofici –tan especial com cadascú cregui–, penso també en els exemples que tinc al voltant per respectar-lo més. Penso en Shakespeare quan penso en un dramaturg, penso on em col·loco jo mateix per tenir el mateix nom que ell. Penso a respectar l’ofici abans de definir-me.
Cadascú és lliure de llançar-se a l’aventura de provar, no seré jo qui marqui els límits per experimentar, encara menys en les arts, la creativitat, el desig i la passió. Fa anys que la vida adulta ens obliga a omplir l’apartat Professió dels formularis, i em costa horrors omplir la meva casella. Quan escric “director de teatre” em tremola el pols perquè crec que soc un farsant que s’està colant en una festa on no l’han convocat. Hi haurà Brook i em mirarà malament. Però penso després en l’honestedat de la feina feta, en la formació, en l’experiència i en l’altra paraula que els teatrers mirem amb recel: professionalitat. No som respectuosos amb la nostra professió quan ens dol col·locar-nos en qualsevol lloc sense mirar el que fan els nostres iguals. Un escenògraf té dret a dirigir, un director pot il·luminar, un dramaturg pot actuar, i un ballarí també, i un actor pot escriure un meravellós text teatral. La història ho demostra i no seran aquestes línies qui diguin qui pot ser artista (o no ser-ho, aquest és el dilema). Però amb el respecte de saber, amb el deure de conèixer els que ja hi són. 
Em dol com nosaltres mateixos ens prenem tan a la lleugera el nostre ofici i som capaços d’identificar-nos sense manies com a arquitectes simplement perquè una vegada vam fer castells de sorra a la platja. L’art té aquesta potencialitat, la de sortir-se de les vies, i hem d’aprofitar-ho per desbordar el talent i la creativitat que tots portem dintre. Per descomptat. Llencem-nos a l’aventura i a l’abisme. Que ningú es posi límits al que pot o no pot fer. Però siguem conscients del que som, fidels a nosaltres mateixos i sobretot als companys que es desviuen per fer bé el que saben fer: als dramaturgs, als directors, als actors, a cada artista. No ens creguem déus que ho sabem fer tot.
Ser o no ser no depèn només d’un nom.