Fa temps que en parlem però el debat va agafant intensitat: hi ha un canvi de paradigma econòmic i demogràfic que afecta directament la qualitat de vida i la cohesió social a Andorra. L’afirmació que el país està en venda (o venut) està en boca de tothom que no forma part del club (ja ens entenem) i també s’ha manifestat com a cartell viral, pel que sembla relacionat amb una expressió artística. Senyal que el moment no permet manifestacions, ni tan sols estètiques, que no es pronunciïn sobre la situació.
No és només un problema de creixement, que també, sinó una crisi general del model, i aquí dic crisi en el sentit més ampli, de canvi. Perquè aquest canvi esdevingui positiu o es recondueixi cap a una transformació de millora social, és urgent i necessari establir un model de país que puguem reconèixer com a vàlid per al present i el futur.
Ara mateix no ho albirem, perquè la crisi apunta en la mala direcció: creixement demogràfic imparable, col·lapse dels serveis públics, augment desmesurat dels preus de béns de primera necessitat com l’habitatge, increment consegüent dels lloguers de locals comercials, fractura social. I podríem continuar.
Les dades estadístiques més recents sobre els salaris semblen bona notícia, però no n’hi ha prou. El salari mitjà declarat a la CASS al juny és de 2.648 euros, però aquesta informació no reflecteix la realitat de manera gaire fidel: la mitjana de tots els sous en deixa molts més per sota que per sobre. El salari medià, que sí que se situa al centre, és més baix, de 2.139 euros. El preu mitjà dels lloguers el segon trimestre del 2025 se situava en 3.117,82 euros al mes. Sembla que creix més ràpidament que els sous, doncs.
Si algun lector del club arriba fins aquí, em respondrà mentalment que no hi ha receptes màgiques i que és un problema global, que ja multipliquen els ajuts i d’un temps ençà estan reformant hotels i construint pisos per crear un parc públic d’habitatge. I ara s’ampliarà el requisit d’inversió dels residents passius per venir a viure a Andorra.
Però no n’hi ha prou. Ens cal previsió i planificació per tenir un model definit que no aboqui contínuament el Govern a improvisar pegats com les lleis de mesures urgents o les lleis òmnibus.
Des d’un punt de vista socialdemòcrata, aquest model ha de fixar límits, però sobretot ha d’establir uns principis mínims per definir el que volem ser. I nosaltres volem ser un país amb condicions de vida dignes, que ens permetin mantenir la convivència, l’accés a béns i serveis bàsics, i la igualtat d’oportunitats per als joves i per als no tan joves. Com es fa? Doncs pensem que amb planificació i visió política a curt, mitjà i llarg termini, i amb propostes programàtiques que plantegem des de fa temps i no són cap novetat: uns mecanismes tècnics i fiscals per regular els preus de l’habitatge; un desenvolupament econòmic mesurat i relacionat amb la planificació demogràfica; una millora de les condicions per a les petites empreses i els treballadors per compte propi; una fiscalitat justa que ens aporti recursos per als serveis educatius, de salut i de seguretat; una política ambiental que es desplegui en tots els àmbits i prevalgui sobre els interessos econòmics, i no cal dir-ho, la defensa de la identitat i la llengua pròpies amb respecte per la diversitat de la nostra població.
I una altra prioritat en aquest model de país haurien de ser els drets i llibertats recollits a la Constitució, perquè tenim exemples arreu de la regressió en matèria de drets humans que fins fa poc donàvem per garantits. Això ens assenyala una direcció irrenunciable, que és la de la lluita per no perdre el camí que hem recorregut fins ara i la voluntat de millorar com a societat justa i igualitària. Qui només hi vegi proclames pot comparar les propostes i els fets, i distingirà fàcilment els que defensem l’interès general dels que fan propaganda i clientelisme en benefici propi.
