Sembla que els populistes que s’oposen a l’associació d’Andorra amb Europa han implantat una nova moda, que manifestament ha estat iniciada a l’Amèrica trumpista: la mentida per inversió.
No cal complicar-ho gaire, no hi ha cap necessitat de maquillar discretament la realitat ni d’afegir elements falsos a una aparença de veritat, ni tampoc cal manipular la informació amb subterfugis tortuosos. No: només cal invertir la realitat. És a dir, assenyalar com a blanc el que és negre, dir que fa un sol que espetega quan és de nit, o declarar que el culpable és innocent, o a l’inrevés.
Si tot plegat va en el sentit de l’emoció i els prejudicis que circulen per les xarxes, funciona. Pretendre que Islàndia ha dit "no" a la Unió Europea és mentir. Islàndia té i manté un acord d’associació específic amb la Unió Europea mitjançant la seva participació en l’Espai Econòmic Europeu. La consulta era per conèixer la voluntat d’anar més enllà i obrir negociacions per una adhesió plena a la UE.
Islàndia és membre de l’Espai Schengen, que preveu la lliure circulació dels ciutadans europeus, i està dins el mercat únic a través de l’Espai Econòmic Europeu. El que han dit els islandesos és que estan satisfets de la seva relació actual amb la UE.
La tasca que tenim davant no és gens fàcil: ens cal intentar salvar el que queda de sentit de la realitat, sense el qual no pot haver-hi un debat racional i responsable sobre l’embrancament amb la Unió Europea.
Les dificultats i els problemes que haurà d’afrontar el país el 2027 recomanen, ja des d’ara, moderació.
Res de precipitacions ni d’excitacions gratuïtes, innecessàries i poc adients, en relació amb el que ara convé.
Veiem que alguns estan excitats, però no sabem el que pensen fer, ni com, ni amb qui. Un bon exemple d’aquesta excitació és el notari turbo-opinador Rodríguez-Miñana que intervenia la setmana passada, al mig d’una desfermada febre de contraveritats sobre la relació d’Islàndia amb la Unió Europea, i adreçant-se a un dels seus esverats seguidors deia: “Tranquil, els vencerem. Ja falta poc...”
L’excitació se’ls menja. Falta moderació.
És més, molt sovint l’excitació és el refugi de la manca de propostes. El crit és la proposta. Perquè darrere del crit no hi ha res més. La moderació, al contrari, obliga a proposar, a construir, a no excloure, a integrar. La moderació acompanya més coherentment l’expressió democràtica. Estem en una campanya excitada, que dona especial relleu a les veus més cridaneres. Moderació serà la recepta. I en un moment que Andorra té tants problemes i tan greus, no serà l’excitació la que ajudi a resoldre’ls. Moderació en l’expressió, moderació en l’acció, moderació en la gestió. Aquesta és la forma radical per sortir de la difícil situació en què ens trobem.
Ara és el moment de la moderació. L’excitació porta als blocs confrontats que només condueixen al bloqueig. Només la moderació, construïda des de la radicalitat dels valors democràtics, pot portar ara a una visió esperançada del futur.
Des de l’excitació no es pactarà amb ningú. Ni a Andorra ni a Brussel·les.
Moderació per avançar, per integrar, per acordar, per apropar-se als problemes reals de la gent. Fer del progrés un objectiu eficaç de la moderació; i fer d’aquesta, de la moderació, l’eina i l’expressió de l’entesa.
Hem de posar a prova la capacitat de sumar, d’obrir nous horitzons, per donar opcions a les voluntats constructives, per la diversitat i per la comprensió i respecte de les diferències que donen sentit a la unitat bàsica al voltant dels valors que Europa representa i que nosaltres hem fet nostres, com a resposta i defensa davant qualsevol altre totalitarisme, amb la nostra Constitució.
Que l’excitació deixi pas a la moderació.