Explicaven en un recent reportatge televisiu que en una ciutat del nord d’Espanya (potser Santiago de Compostel·la?) estan que fumen en pipa perquè en molts bars i restaurants de les zones més cèntriques s’estan carregant el sacrosant costum de l’hora del vermut, és a dir, es neguen a servir als clients que només volen prendre uns vins perquè coincideix amb l’horari en què els turistes comencen a dinar i, és clar, els reserven les taules. La pela és la pela. S’entén, és clar, que l’empresari busqui maximitzar el benefici, però no deixa de ser un canvi sobre els hàbits i costums locals, cert menyspreu cap al consumidor de sempre.
En alguna ocasió explicava algú que, fart com estava de la turistificació barcelonina, va acabar de decidir-se a marxar de la ciutat el dia que un estranger begut li va vomitar pràcticament als peus. La famosa última gota, i feliç ell, que va poder agafar les maletes i la seva vida i instal·lar-se al Pirineu.
Són innombrables les maneres com aquest rendir-se al turista estan canviant els modes de vida local. Els veïns es veuen obligats a marxar dels llocs que les guies turístiques aconsellen visitar. Hi ha exemples paradigmàtics arreu, com el barri de l’Alfama lisboeta: no fa tant van acabar tancant la darrera escola i ja només hi viuen els ubics expats. Les ciutats i pobles es tornen irreconeixibles, a penes un decorat de cartró-pedra, solcats per les mateixes franquícies, els mateixos restaurants i cafeteries de begudes cuquis, amb molts toppings i molta xorrada multicolor i poca substància, els mateixos individus amb bermudes i visera amb una curiositat nul·la pel lloc que visiten. Ah! Que vostè no ho fa això? És clar, jo tampoc.
En fi, que algú diu no sé què de la immigració que acaba amb els modes de vida autòctons.
