Vaig de cul, estic a full, vaig a tope. Aquestes i mil frases més les diem i les continuarem dient durant cadascun dels nostres dies. Per què? Perquè sembla que ens agrada, ens encanta sentir que no tenim temps. Que vivim sense temps. Ens queixem, és clar, però ens fa sentir importants, perquè en aquest sistema que només cerca resultats, ens han fet creure que el temps és una cosa que cal ocupar a qualsevol preu. Què és això de no estar fent res? A qui se li ocorre dedicar aquests sagrats minuts a l’oci quan podria estar treballant, fent una cosa útil? Coneixeu l’etimologia de la paraula negoci? Deriva de les paraules llatines nec i otium, és a dir, el que no és oci. La negació de l’oci. I sabeu el que significa oci? Prové del llatí otium, que significa repòs. La cosa ja sembla tenir més sentit, oi? Si ens fan creure que viure moments d’oci és un pecat, llavors, l’estat de repòs està malament. I la conseqüència d’això és que, si no reposem, estem anant d’aquí cap allà, dins de la voràgine que és el nostre dia a dia.
Com diu una frase que vaig trobar fa poc: “Hem arribat com a espècie a presumir de no tenir temps. Diem orgullosos que anem atabalats i creiem que això és tenir una vida reeixida. La vida és temps, i no tenir temps és el major dels fracassos”.
No puc estar més d’acord. I he acabat de llegir una entrevista a Pepe Mujica, l’expresident de l’Uruguai, que diu: “L’objectiu és tenir temps per a gastar-lo en les coses que a nosaltres ens agraden”. I una altra: “L’única cosa que hi ha per a cadascun és haver nascut, viure aquesta aventura de la vida. No hi ha res més gran que l’oportunitat de viure”.
Perquè si ho mirem bé, l’única cosa que tenim, l’única cosa del que disposem cada dia de les nostres vides és el temps. Però com el distribuïm? Per a què l’utilitzem? Quines coses prioritzem per a aprofitar aquest temps? Cadascú de vosaltres sabrà la resposta. El que sí que tinc clar, és que, si no baixem les revolucions, si no desaccelerem el ritme quotidià, res pot sortir bé. És trist que aprenguem amb els cops de la vida, però els anys m’han ensenyat que, per a definir les coses importants, al cap i a la fi, sobren els dits d’una mà. Llavors per què ens emboliquem tant? Perquè vivim corrent i no ens n’adonem. O el que és pitjor, ens vanagloriem d’això. Però sabeu què? L’única cosa que no podem fer mentre vivim corrent, i no estic parlant de fer running pel parc, és reposar. I endevineu què solem fer quan reposem? Sí, és això mateix. És l’arma fonamental amb la qual podem evitar perdre’ns en coses banals i que no ens aporten res més que superficialitat. I no és una altra cosa que pensar. Simple, oi?
