Benvolguts lectors (i lectores) i també companys del Bondia, m’adreço a vosaltres per darrera vegada des d’aquest racó de diari. La casualitat va voler que em toqués escriure la columneta –com coneixem aquesta secció dins la redacció– ahir, que era el meu últim dia com a periodista en aquest rotatiu, la qual cosa em dona l’oportunitat d’acomiadar-me d’una manera més personal i agrair-vos les lectures, comentaris i companyerisme que m’heu fet arribar. Heu estat molts els que m’heu aturat pel carrer per dir-me que em llegíeu i que compartíeu sovint les meves opinions i punts de vista. Us ho agraeixo especialment, perquè sovint una es planteja per a qui escriu, si de veritat algú l’està llegint i si allò que explica té algun interès.
Ha estat un plaer i un honor acompanyar-vos des d’aquest racó de diari. I tota una responsabilitat. A més, sabíeu que una d’aquestes columnetes ha estat text d’estudi per a alguns escolars del país? Mai no m’hauria imaginat que un text meu acabaria sent objecte de dictats i d’anàlisi. Espero que no m’odiïn gaire per això!
Aquest Callaueta, 4 no vol ser un adeu. Per a mi és més aviat un fins ara i un agraïment als lectors, i també als companys de la redacció, de qui he tingut l’oportunitat d’aprendre, i també amb qui he pogut compartir experiències. Poso un punt seguit en la meva carrera professional i continuaré treballant en un mitjà de comunicació del país. Canvio perquè sento que és el moment de conèixer altres formes de fer periodisme i de viure i entendre aquesta professió meva. Ens continuarem veient i trobant. No dubteu a saludar-me!
