Moltes grues i poques llars

El desenvolupament econòmic d’Andorra dels últims anys evidencia un increment exagerat de les activitats vinculades al sector immobiliari. Respecte a l’any 2010, el valor afegit brut VAB real de les activitats immobiliàries ha experimentat un augment  del 30 per cent aproximadament. Aquest creixement ha posat en joc la disponibilitat de recursos naturals, ha erosionat el paisatge i ha afegit una nova pressió al sector públic pel que fa a la provisió de serveis i infraestructures necessàries per a garantir el nivell de qualitat de vida dels ciutadans i ciutadanes.

En retrospectiva, trobem l’origen de la situació actual en l’adopció de la llei d’inversió estrangera de l’any 2012. Durant l’última dècada, Andorra ha rebut més de quatre mil sol·licituds d’inversions immobiliàries i dues-centes trenta inversions estrangeres directes en l’àmbit de la promoció immobiliària. Aquestes dades ens aboquen a una paradoxa: si s’està construint més, com és que l’habitatge s’ha convertit en un bé inaccessible per a la majoria de la població? Com pot ser que tanta gent es plantegi marxar d’Andorra?

En efecte, aquest fenomen és degut al fet que els habitatges construïts els últims anys han anat destinats, majoritàriament, al mercat de la compravenda. 

D’una banda, convé tenir present que, per als promotors, el mercat de la compravenda d’immobles és molt més rendible que el de lloguer. Principalment per l’increment del cost dels materials de construcció, de les parcel·les i per les exigències de la normativa immobiliària. Tots aquests factors han reduït considerablement els marges de benefici. D’altra banda, l’arribada de residents passius i treballadors a compte propi amb un alt poder adquisitiu ha estimulat el mercat de la compravenda en detriment del de lloguers. En efecte, en deu anys, la població d’Andorra ha experimentat un increment superior al catorze per cent.

Aquestes dues circumstàncies: les inversions estrangeres i l’arribada de residents amb un alt poder adquisitiu suposa una oportunitat de negoci més atractiva per als promotors immobiliaris. Per tant, l’oferta d’habitatge a preus accessibles ha pràcticament desaparegut del país. I què passa amb la gent que vol llogar una vivenda? Doncs que no en troben a un preu raonable. De nou una paradoxa preocupant, i més si tenim en compte que més del 60 per cent de la població viu en règim de lloguer. 

I quines mesures s’han adoptat des de la coalició demòcrata-liberal? I, sobretot, quins han estat els efectes d’aquestes mesures?

En primer lloc, la congelació dels lloguers ha desincentivat encara més la construcció d’habitatge de lloguer i ha reforçat els estímuls dels propietaris per a desenvolupar el mercat de la compravenda. En segon lloc, el programa d’adquisició o arrendament de béns immobles ha tingut un èxit escàs, amb només quinze candidatures compostes per dotze edificis i tres habitatges individuals. En tercer lloc, malgrat representar un nombre significatiu del total d’habitatges del país, el registre de pisos buits només ha rebut un total de catorze inscripcions.

Finalment, la construcció de pisos socials és, sense cap mena de dubte, una bona notícia, però els límits pressupostaris del Govern fan que l’impacte d’aquests sobre el preu mitjà del mercat de l’habitatge sigui pràcticament insignificant. Malauradament, seguim doncs palpant a peu de carrer que la demanda d’habitatge manté un procés de creixement exponencial i que l’oferta d’habitatge a preus accessibles s’estanca.