Per molts anys, Nuria!

Arran de tornar a veure la pel·lícula La Dama d’Or, del director britànic Simon Curtis, vaig decidir  escriure un article sobre els avantpassats de l’advocat E. Randol Schönberg, nascut l’any 1966 a Los Angeles. Ell és qui va ocupar-se legalment de reclamar al govern d’Àustria uns quadres de Gustav Klimt  espoliats pels nazis a la família jueva Bloch Bauer. L’animalot i cafre de Hermann Goering tenia una descarada fal·lera per les obres d’art. 
La pel·lícula es basa en els tràmits que seguiria Maria Altman, neboda d’Adele Bloch Bauer,  gran mecenes i model del pintor, així com amiga d’artistes com ara Gustav Mahler o Richard Strauss. Avui el famós retrat està exposat a la Neue Galerie de Nova York, propietat del filantrop Ronald Lauder, fill d’Estée Lauder, la fundadora de l’imperi de la cosmètica. Lauder fa 16 anys va pagar pel quadre 135 milions de dòlars, una autèntica fortuna.
L’advocat que va portar el plet és net del gran compositor Arnold Schönberg i nebot de la Nuria, la primera filla del matrimoni del músic amb Gertrud Kolisch. La Nuria naixia a Barcelona el 7 de maig del 1932 i enguany complirà 90 anys. Entre 1955 i 1990 va estar casada amb el també extraordinari compositor venecià Luigi Nono, a qui va conèixer a Hamburg el 1954 amb motiu de l’estrena mundial de l’òpera Moisès i Aaron, part d’ella escrita a tocar del Parc Güell de la capital catalana.
I és que Arnold Schönberg i Gertrud  van residir a Barcelona entre l’octubre del 1931 i el juliol del 1932 al barri de Vallcarca en una torreta construïda per l’arquitecte Salvador Valeri Pupurull. I com va ser això? Doncs, l’any 1931, el músic vienès que impartia classes a Berlín acusava el clima de la ciutat, el seu metge feia temps que li aconsellava canviar d’aires a causa de l’asma que patia, i és així com  un dels seus deixebles, Robert Gerhard, tarragoní de Valls, va recomanar-li Barcelona, on sempre fa bon temps.  Ja està explicat per què la Nuria naixeria  a la Ciutat Comtal. 
Ara fa 10 anys que a la casa de dalt de tot del carrer Verdi  hi ha col·locada una placa  en record de l’estada de Schönberg. Allà hi compondria fragments  de l’òpera Moisès i Aaron i una peça per a piano. Com que jo visc molt a prop d’aquest indret, quan surto a caminar per la zona, m’aturo  davant de l’entrada a mode de tribut al mestre de l’anomenada Segona Escola de Viena.  Cal saber també que la proximitat del Club de Tennis de La Salut facilitaria que les estones de lleure Arnold les dediqués a rebre classes d’aquest esport que seguiria practicant un cop instal·lat als Estats Units, allà, un dels seus companys de raqueta seria George Gershwin. 
De tota manera, Arnold Schönberg ja havia visitat Barcelona l’any 1925 per dirigir  el seu Pierrot Lunaire gràcies també a Robert Gerhard. I el 3 d’abril del 1932, setmanes  abans de néixer la Nuria,  al Palau de la Música Catalana, l’Orquestra Pau Casals interpretaria obres d’ell per a l’Associació Obrera de Concerts que el genial violoncel·lista  havia creat el 1926 per apropar la música a la classe treballadora, un concert en el qual participava la gran cantant  i pianista barcelonina Conxita Badia, de qui aquest any commemorem el 125 aniversari del seu naixement.
I no m’oblido de París. El 15 de desembre del 1927 s’estrena a la capital gal·la una de les partitures més importants del vienès, la Suite Opus 29, un septet que dirigiria ell mateix. I com que el 1933 els nazis el faran fora de l’Acadèmia Prussiana de les Arts a Berlín en ser etiquetat d’autor degenerat, Arnold i la seva família s’exiliaran per poc temps a la capital de França, on recuperarà el judaisme que havia abandonat per abraçar el Protestantisme l’any 1898. Tot i que Robert Gerhard torna a suggerir-li que s’instal·li definitivament a Barcelona, finalment acceptarà una temptadora proposta del Conservatori Malkin de Boston, ja que a Espanya la situació laboral no era la desitjable i la remuneració menys encara. El 1941 obtindrà la ciutadania nord-americana. Havia nascut un 13 de setembre i moriria a Los Angeles el 13 de juliol del 1951; no és d’estranyar que tingués triscaidecafòbia com el seu admirat Richard Wagner.