“No es tracta de trencar el model.” D’aquesta manera responia el cap de Govern l’any passat, just després de participar en el tradicional ball de Santa Anna, quan se li va demanar per la proposta llançada el dia abans per l’Associació de propietaris de terres andorranes d’aplicar models com el de Mònaco, on molts treballadors resideixen fora del país. I malgrat reconèixer que “no es pot pensar en un creixement il·limitat”, el màxim responsable de l’Executiu va insistir que cal “mantenir les dues potes”, és a dir, que “els que vulguin viure a Andorra ho puguin fer i els que vulguin fer-ho fora de les fronteres, també”. Tot just fa tres setmanes, i també després de prendre part en l’acte més nostrat de la festa major escaldenca, Xavier Espot, interpel·lat novament si Andorra va camí d’esdevenir el Mònaco dels Pirineus, sense el mateix glamur òbviament, va destacar que “haurem d’establir mecanismes perquè una part dels treballadors que viuen al nostre país puguin viure d’una manera absolutament digna i amb les millors condicions possibles a les zones frontereres”.
És a dir, 365 dies després resulta que el model econòmic i social que no es podia trencar, el basat en la residència i treball, ja es pot esmicolar sense miraments i que ja no queda ni rastre de les dues potes que calia mantenir. I és que del que era una qüestió de voluntat, els que vulguin viure a Andorra i els que vulguin fer-ho a fora de les nostres fronterers, s’ha passat en un any a una qüestió forçosa, i part dels treballadors, molts dels quals nacionals que es veuran expulsats del seu país en un cas insòlit a Europa, hauran de marxar a viure fora.
