El desembre passat el ministeri de Cultura, a través de l’Ivan Sansa, em van proposar ser la comissaria de l’exposició de l’obra de Joan Monegal Castells, que va crear una fantàstica obra pictòrica a Andorra. “És clar, que sí!”, li vaig respondre. Quina gran oportunitat per conèixer un artista andorrà!

S’havia d’inaugurar el 17 de març. Cinc dies abans l’Ivan, en Joan i Marc Monegal i jo ens vam reunir a la sala per comentar l’exposició i ultimar-ne detalls, però amb certa inquietud per la crisi  sanitària que estava a punt de detonar. Dos dies després Andorra es confinava, i com tantes altres coses la inauguració va quedar posposada.
Durant el confinament, la Meritxell Blanco va tenir la gran idea de compartir l’exposició per Instagram i Facebook amb les fotografies de les obres i els textos del catàleg. Vaig tenir novament l’oportunitat de visualitzar l’exposició i va ser tota una satisfacció ser testimoni de la quantitat de likes i comentaris del públic.

El 2 de juny, amb el retorn a la nova normalitat, ArtalRoc va tornar a obrir les portes. L’Ivan em va trucar a primera hora del matí d’aquell dia: “Vine i ens acabem de mirar l’exposició.” Ell és molt perfeccionista en el muntatge. De fet, sempre dic que broda les exposicions. El cor em va fer un salt i un somriure es va dibuixar al meu rostre. El públic podrà per fi gaudir de l’exposició en directe.

Quan vaig entrar a la sala d’ArtalRoc un sentiment de benestar em va envair. El retrobament amb els amics, la tonalitat fosca de la paret contrastant amb el cromatisme dels quadres, la llum tènue... i allí tornava a veure els quadres, que m’evocaven harmonia i admiració i em parlaven de formes i colors, del tot i del no-res, de bellesa i plaer visual.

El sentiment de benestar contemplant les pintures em va recordar la lectura: The economic importance of the arts in Britain, de John Myerscough. L’autor, en un relat detallat fins al darrer argument sosté que l’art no serveix per a res, però tot i la seva inutilitat, milions de persones al planeta el visualitzen d’una o altra forma.

L’esbromadora xifra de persones que cada dia contemplen art el fa arribar a la conclusió que ens sentim atrets per la necessitat imperativa del retrobament amb el jo més autèntic: el creatiu, així com la necessitat d’endinsar-nos al món de les sensacions. Entre moltes altres conclusions, l’autor sosté que la visita a centres artístics i culturals és una enriquidora activitat social que cada dia és més practicada per a molts, tant  nivell local com internacional. Sempre he recordat la lectura d’aquest llibre perquè les seves teories, hipòtesis i conclusions es confirmem en mi mateixa.

Quan pugui venir la meva filla tindrem de nou un molt bon pla per fer. Anirem a veure l’exposició Joan Monegal, el simbolisme estètic a ArtalRoc. Pujarem per la vora del riu gaudint del seu so, del bon temps, de la llum i de la vegetació fins a arribar-hi. A la sala, ens deixarem seduir pels colors i les formes, compartirem el nostre parer sobre el que ens evoca cadascuna i li ensenyaré les que em tenen el cor robat. Un perfecte tête à tête que ens farà sentir d’allò més bé i ens enriquirà. Després anirem a una de les terrasses de la plaça Roc Blanc i segur que ens animem per anar a sopar a algun dels bons restaurants que hi ha per la zona. De nou, gaudir en viu de l’art i la cultura es dibuixa com un dels meus imprescindibles.