En el darrer Consell de preguntes vaig interpel·lar el Govern sobre una qüestió que preocupa –i molt– a molta gent, tal com m’heu fet arribar: la pèrdua de poder adquisitiu derivada del conflicte amb l’Iran.
La resposta va ser preocupant: monitoraran la situació. El problema és que monitorar, per si sol, no resol res. El temps passa, el conflicte continua, i les conseqüències no esperaran que el Govern acabi d’entendre la dimensió del problema. El que cal –i així ho vam dir clarament– és actuar, i fer-ho amb rapidesa.
Perquè la guerra pot semblar llunyana, però no ho és. El conflicte a l’Iran ha impactat directament en un punt clau del comerç mundial: l’estret d’Ormuz, per on passa una part essencial del petroli i del gas. La seva interrupció ha provocat una pujada dels preus de l’energia i tensions inflacionàries arreu del món.
I això, inevitablement, arriba a casa nostra. Quan puja l’energia, puja tot: el transport, els aliments, els serveis. No és una teoria: ja ho estem notant. Aquest tipus de conflictes generen inflació i afecten el creixement econòmic, amb conseqüències que poden ser duradores.
A Andorra, les dades són clares. L’IPC ha tornat a repuntar (+3,1% respecte al mes anterior), i amb ell augmenta la pressió sobre les economies familiars. Una pressió que se suma a problemes que fa anys que arrosseguem: salaris i pensions insuficients, i una crisi de l’habitatge que ofega cada vegada més llars.
Per tant, la pregunta no és si aquest conflicte ens afectarà. La pregunta és: què farà el Govern davant d’aquesta situació?
Davant d’un escenari internacional que ja està impactant els preus i el poder adquisitiu, la resposta no pot ser esperar i observar. No podem limitar-nos a analitzar mentre la ciutadania veu com cada setmana li costa més omplir el dipòsit o fer la compra.
Perquè això ja està passant.
Moltes persones busquen alternatives: travessen la frontera per comprar més barat, omplen el dipòsit fora del país o retallen despeses bàsiques. És un símptoma clar que el poder adquisitiu s’està erosionant i que les polítiques públiques no estan responent com cal.
I és aquí on cal un canvi de mentalitat. Sí, cal analitzar. Però, sobretot, cal anticipar i actuar.
Calen mesures concretes per contenir l’impacte dels carburants, protegir el preu dels aliments i dels béns de primera necessitat, i evitar que els petits negocis continuïn perdent competitivitat.
Perquè els conflictes internacionals no depenen de nosaltres. Però sí que depèn de nosaltres –i del Govern– com protegim la ciutadania davant les seves conseqüències.
No podem permetre que les famílies paguin el preu d’un conflicte que els és completament aliè. I, sobretot, no podem normalitzar la inacció.
Monitorar és observar el problema. Governar és donar-hi resposta. I avui, més que mai, el que cal és governar amb proactivitat. Perquè quan no s’actua a temps, les conseqüències les acabem pagant tots. I amb la crisi de l’habitatge ja n’hem tingut prou exemples.