Morir

L’Arxiu Nacional convertia en peça del mes passat una sèrie de fotos de morts. Pertanyen al fons de Francesc Pantebre i Casa Cremat, entre altres, i costa aguantar la mirada davant d’algunes perquè són fotos de nadons. Es poden veure al web de l’ANA i fa unes setmanes van sortir en aquestes pàgines. Resulta insuportable veure nens tan petits ben vestits de blanc i envoltats de flors. Els seus contemporanis, en canvi, per molt dolor que sentissin, guardaven aquestes imatges com a record, per desesperats que estiguessin, vetllaven els cadàvers a casa seva, els tocaven i els miraven. La mort era inseparable de la vida, en formava part de la manera més natural del món.
Ara, sovint, som incapaços de mirar la mort, d’aguantar-li la mirada, preferim el silenci i hem construït grans tabús. 
Es comença a parlar tímidament del dol perinatal, el dedicat a aquells que van morir poc abans de néixer, o en el part, o el dol per als morts pocs dies després d’arribar al món. En alguns cementiris s’inauguren espais per al record d’aquests petits, es comença a crear algun record físic que ajudi a travessar un pont tan alt i tan llarg i tan estret, que ajudi a no convertir els pares en suro. 
Però gairebé sempre és un tabú, massa dolorós. Tampoc suportem la mort dels adolescents, no parlem mai dels suïcidis entre joves. Ni entre els adults, tampoc. Bé, alguns mitjans de comunicació, sí, però només per explotar la morbositat del succés (abans hi havia una llei no escrita que deia que no s’informava dels suïcidis, ignoro si encara regeix).
Tot i viure una pandèmia mundial i tenir unes xifres de morts històriques, no n’hem vist ni un, no hem anat a cap funeral, no hem donat el condol als familiars. El ritual del comiat s’ha reduït a la mínima expressió o s’ha anul·lat directament. La mort és menys visible que mai.
Un amic m’explica que la tardor passada es va tancar a casa per cuidar la seva mare, malalta de Covid, que no van voler anar a l’hospital i que va morir en pau a casa seva. Tranquil·lament, com ella havia volgut i sempre havia explicat, amb aquella naturalitat dels antics, perquè en aquella casa sí que es parlava de la mort. 
Com Arcadi Oliveras, que té un comiat de tothom en vida, que rep missatges i afecte mentre acaba els seus dies també en pau i tranquil·litat. O com Pau Donés, que va donar a Jordi Évole una entrevista quan era un malalt terminal, una altra imatge tabú, que amaguem i evitem. Un home que havia estat jove i atractiu, una estrella a l’escenari, va ser capaç de posar-se davant de la càmera cadavèric, lleig fins a l’extrem, i va explicar com se sent mentre està a punt de morir, amb la mateixa naturalitat que aquells homes i dones d’abans fotografiats per Francesc Pantebre. 
Una altra desaparició recent ha estat la de Joan Margarit, savi lluny dels tabús, que havia patit la mort de dues filles i que no es cansava de recomanar les humanitats, la poesia, per exemple, com els millors recursos davant de la intempèrie moral. Quan sentim un dolor molt profund, són l’única teràpia una mica efectiva per suportar-lo, deia.