Fa uns dies moria la historietista i cineasta Marjane Satrapi, autora del còmic de culte Persèpolis, als 56 anys. Una obra autobiogràfica que fa un recorregut apassionant per l’Iran dels anys 80 i principis dels 90, vist des dels ulls d’una nena que es fa adulta a marxes forçades. La família d’aquesta dibuixant francoiraniana informava que havia mort “de pena” després de la mort, ara feia un any, del seu marit, “l’amor de la seva vida”. A això se li ha de sumar una vida dedicada a denunciar la repressió de les dones al seu país i l’èxit, naturalment, de Persèpolis, quan es va fer pel·li d’animació. Des de llavors, les paraules “morir de pena” em ressonen. Es pot morir de pena? Com es pot morir de pena, quan encara ets jove?, diríem avui. Doncs es veu que sí, o això és el que la família ha volgut compartir: “de tristesa”. La veritat és que en un principi vaig pensar que potser havia volgut acabar amb la seva vida i que ho havia fet per aquesta pena que portava a dins. Fos amb més o menys intenció, també he llegit que en diverses etapes de la seva història havia tingut depressió. Hi ha doncs qui és més propens a morir de pena? És una altra idea que em ronda pel cap. Sí que també he rumiat en quantes vegades hem conegut o sentit de persones que, ja grans, en morir-se la seva parella, al cap de poc temps també traspassen. No voldria semblar ni simplista ni frívola ni romàntica amb escreix, la veritat, però em pregunto fins quan ens pot arribar a afectar que algú a qui estimem molt marxi d’aquest món abans que nosaltres, abans que jo... I amb aquesta pregunta que aquests dies em pertorba també us deixo, perquè l’enigma de la mort continua sent això mateix, un misteri colpidor.
