Els ciclistes no són estimats per ningú. O quasi ningú. Sempre veig que fan nosa. Estan molestos amb ells els conductors dels cotxes, camions i autocars, que es queixen que els fan perdre temps o no deixen espai per avançar-los (perquè es posen de costat als revolts). Tampoc són, però, del grat dels vianants. Diuen que corren massa pel centre urbà, que no els donen prioritat i que fins i tot posen en perill la seva integritat física. És clar. Una màquina com aquella crea feredat entre la pobra gent que no té més remei que anar a peu. Sorprèn, veritat, aquesta passió per criticar els que es desplacen pedalant? Perquè, com pot ser que les persones que caminen pel carrer s’enfadin amb els ciclistes però no actuïn de la mateixa manera davant dels cotxes? Perquè no criden: atura’t, que això és un pas per a vianants! O els mostren explícitament que els conductors els estan pol·luint els pulmons, que cada cop que donen gas ens hem de tapar nas i boca i contenir la respiració? Potser és que no gosem? O potser és que és més fàcil enfrontar-se al més dèbil, al que tots ja sabem que no gaudeix de gaire fama entre els membres de la comunitat? Seria convenient aturar-nos a pensar en els motius dels nostres comportaments i potser ens sorprendríem a nosaltres mateixos. Perquè, no és cert que desitjaríem tenir un país ple de bicicletes en lloc d’un d’infectat de cotxes fumejants, sorollosos, estressats i xuletes? Endavant, ciclistes, no us arrugueu ara, que de mica en mica arribareu a la victòria. És sentit comú.
