“Cap a mitjans del segle XXI no existiran les cuines”. 
La frase no és meva, sinó de Juan Roig Alfonso, el totpoderós propietari de Mercadona. I quan algú amb aquest pes al mercat fa una predicció com la mencionada, més val prendre-se-la seriosament. Tot i que potser no caldrà esperar fins al 2050, només cal mirar al nostre voltant. Quants pisos nous es venen amb cuines minúscules, pensades més per fer-hi un cafè de màquina que no pas per preparar un arròs de muntanya amb ceps? Algunes ciutats europees ja aposten per minicuines, cuines col·lectives i fins i tot lloguen els pisos amb la cuina pendent d’equipar. D’altres d’asiàtiques, com Hong Kong, lloguen els anomenats “pisos gàbia” o “pisos taüt” per la seva superfície minúscula, que no inclou cuina, i a vegades ni tan sols bany. 
El temps és el recurs més apreciat avui en dia, és el nou or. Però clar, molts prefereixen gastar-se’l al gimnàs (per compensar la pizza amb pepperoni del vespre anterior) o mirant vídeos a TikTok. Cuinar? Uf, massa feina. Rentar, tallar, bullir, fregir, netejar estris, recollir... Molts ni tan sols s’ho plantegen. És molt més pràctic obrir una safata de macarrons a la bolonyesa amb la frase “Com els de casa” estampada a l’envàs –una declaració qüestionable, però que ens allibera dels remordiments– i posar-la quatre minuts al microones.
Les cuines d’abans eren el cor de la casa. Era on es trobava la família, on la iaia passava hores fent bullir el caldo i on l’olor de la carn picada i la ceba sofregida marcava els diumenges. També cal recordar, però, que abans eren les dones qui gairebé sempre cuinaven. Avui, amb més pressa, més igualtat laboral i menys conciliació, el paper de “cuiner oficial” ha quedat diluït. El problema és que, en comptes de repartir-nos millor la responsabilitat d’alimentar-nos bé, l’hem externalitzat a empreses que venen llaunes de mandonguilles amb sèpia o bosses congelades d’espaguetis al Teriyaki.
Les coses clares. La veritat és que l’oferta de menjar preparat és cada vegada més àmplia i sofisticada. Des de les amanides amb toppings i salsa inclosa fins a les verdures per al puré ja trossejades (per a qui trobi esgotador empunyar un ganivet), passant per llegums i arròs ja cuits que només cal obrir, escalfar i servir. La gran majoria de supermercats ja tenen línies pròpies de plats llestos per menjar que volen fer-nos creure que són gairebé casolans. I a l’altra banda de la trinxera, altres empreses del sector venen menjar preparat healthy amb envàs eco-friendly per acabar d’atrapar els més reticents i fer-los sentir menys culpables.
Ara bé, aquesta comoditat porta sota el braç un preu amarg, ja que la gran majoria d’aquests plats preparats i semipreparats estan carregats de sal, sucres amagats, greixos saturats i additius amb noms que, en lloc d’aliments, semblen formar part d’un experiment de laboratori. Sí, és cert que ens estalvien temps, però a costa de la nostra salut. L’excés de sodi eleva la tensió arterial, els sucres afegits disparen el risc de diabetis i els colorants poden provocar intoleràncies. Tanta comoditat ens allunya cada vegada més d’aquells humans autosuficients que anys enrere poblaven la Terra, o, en el pitjor dels casos, ens acabarà conduint a la sala d’espera del metge.
De veritat volem un món sense el ritual que suposa preparar un àpat? Sense la satisfacció de tastar el que has cuinat tu mateix? El menjar és més que combustible: és cultura, identitat i també un acte de responsabilitat amb nosaltres mateixos. Potser caldria recuperar el plaer de cuinar com qui recupera un hàbit de lectura, sense presses i amb coneixement. O, dit d’una manera més honesta i crua, combatre aquesta mandra que, dia rere dia, va conquistant la nostra quotidianitat com un exèrcit imparable d’excuses i procrastinació.