Quan encara vivíem al cap de casa de cal Colltort d’Aixovall, un mal dia ens truquen a la porta. És el mossèn de la parròquia, que em mira, s’arremanga el braç dret de la sotana fins més amunt del colze i m’etziba: “Veus, Sergi, jo soc de dretes fins aquí dalt de tot. Perquè ho sàpigues!”. Gira i se’n va escales avall.

Per què es va prendre la molèstia de venir a recordar-me el que ja sabia? Perquè en una revista comercial de l’època hi havia publicat un article menut on lamentava el desastre patrimonial que s’acabava de perpetrar a Sant Julià, amb l’enderrocament del comunidor del segle XVII que hi havia al costat de l’església parroquial. Devia ser cap al 1974. Per desídia o per falta de coneixements històrics de qui va ordenar aquella destrossa irreparable.

El bon home, poc donat a les antigalles com era, havia actuat així a causa de la fal·lera per ampliar el temple, que s’havia encongit al ritme invers que creixien els feligresos dominicals, que s’havien anat multiplicant qui-sap-lo en poc temps i ja no hi cabien. Naturalment, mossèn Jaume va interpretar el meu enuig públic com un atac personal i també contra les creences cristianes. Com que era geniüt però molt bon home, malgrat l’altercat mai no va deixar d’afavorir-me amb el meu guanyapà ni en la meva precària situació d’immigrant semiindocumentat. Al final de la seva vida fórem grans confidents l’un de l’altre. Fou un dels últims reverends d’un tipus de catolicisme molt radical, molt de caixa o faixa, durs com la pedra, conservadors però lleials.

L’Honorable Comú de Sant Julià m’encarregà fa temps escriure la biografia del nostre mossèn, que regí no solament la parroquial laurediana sinó que també es cuidà de la localitat frontera administrada civilment pel municipi de la ribera alturgellenca de Civís, que eclesiàsticament és Aós.

Mossèn Jaume, home fort, quan havia d’assistir a algun veí de fora vila es desplaçava a peu als masos o llogarrets escampats pels cims de les muntanyes. Anara Aós eren quatre hores d’anada i quatre més de tornada. A poc a poc les carreteres anaren comunicant la gent de les Valls, és veritat, però no va ser fins a mitjans anys 60 que els veïns d’Aós de Civís pogueren desplaçar-se per carretera. I això va ser ni més ni menys que per obra i gràcia del bon mossèn Jaume, que a còpia d’anar d’Herodes a Pilat –és a dir, de Lleida a Madrid– a demanar que s’hi obrís un pas fronterer, vet ací que se’n sortí i Espanya construí la ciclòpia carretera, i gairebé sense maquinària, a força de braços.

Però tornem al començament. Quan el nostre mossèn ja s’havia retirat, el Comú m’encomanà un molt merescut homenatge i una biografia del bon home, el veterà capellà dels lauredians, amb ocasió d’un programa de la festivitat de Canòlich o potser per la festa major, tant se val. La qüestió és que del text que havia redactat només se n’imprimí un terç escàs. La resta es considerà impublicable. I és que, com m’ha passat ara a mi, he començat a encarrilar-me de forma inadequada i he hagut d’aturar-me i replantejar la història.

Vet aquí que em limitaré a relatar un fet real amb què, tot i la meva poca traça, intentaré de significar el tarannà de meu mossèn. Aproximadament un mes després de l’infaust incendi del santuari de Meritxell, em vingués a veure al taller. No anà amb gaires romançfonies. I la qüestió és que em demanaren d’escoltar la cinta. Era una gravació nocturna i només se sentia un sorollet de res...