Mossèn Jaume (i II)

Eren els anys que Èric el Belga espoliava les capelles romàniques del Pirineu.

Recordava l’últim dia la trajectòria de mossèn Jaume i la psicofonia enregistrada al Santuari de Canòlich que m’havien vingut a ensenyar a casa els meus amics Jordi Gigó i Rosa Mari Sorribes, setmanes després del robatori de la talla de la Verge. Hi deia que se sentien de molt lluny uns sorollets de res, entremig, però, també uns estranys sons que podien semblar una veu humana que confusament deia: “Aixovall”. Em demanaren si tenia alguna idea o si podia connectar aquella veu amb el robatori de la marededeu. Pobre de mi, jo tan sols era l’autor de la rèplica en fusta policromada que havien sostret creient que era una valuosa peça romànica.

També he de dir que per aquelles dates un exmercenari que s’havia prodigat en remotes guerres a l’Àfrica colonial i que segur que recordareu, Èric el Belga, havia delmat a banda i banda del Pirineu i el Prepirineu els vells temples religiosos. Sense anar més lluny, el retaule de Conca d’Abella, que el bisbat pogué finalment recuperar temps després… pagant a l’antiquari de Nova York que s’havia receptat i encara gràcies a les investigacions de la Interpol.

L’espavilat, intel·ligent mossèn Jaume, potser inspirat per Nostre Senyor, em vingué a veure i em demanà que de moment no digués res, que ell servava a la rectoria, ben amagada, la imatge vera, i que esperava que els lladres fossin identificats quan es descobrís que estaven intentant vendre una marededeu romànica falsa. Però no fou així. Potser el meu treball extremadament acurat passà per joia medieval. Potser es trobi algun dia tancada a la Caixa forta d’un milionari tocat del bolet.

Abans de fer públic l’afer del robatori, l’astut clergue m’encomanà una altra rèplica, això sí, molt més simplificada (i també molt més econòmica), que és la que avui es venera a l’altar barroc del Santuari de Canòlich. La talla romànica, l’autèntica, llueix actualment en una segura vitrina de vidre blindat a la parroquial de Sant Julià i Sant Germà.

Mossèn Jaume era un capellà de la vella escola que encaixà malament haver d’oficiar la litúrgia en llengua vernacular en lloc del llatí de tota la vida. Coincidí amb l’època que el seminari de la Seu es va buidar de cop, que els seus companys més joves penjaven la sotana i anaven de clergyman:

–Malament, rondinava. –Què es pot esperar d’un bisbe que es diu Alanis?

Tenia mossèn Jaume un bon historial. Havia sigut molt, molt actiu des dels anys del noviciat, i era extremadament creatiu quan pujava al púlpit, on aplicava les estimulants formes que recomanava la Congregació de la Bona Paraula. Coneixia a la perfecció els recursos oratoris dels bons predicadors. Quan tenia la nau de l’església atapeïda de creients desplegava tota la seva fecunda creativitat. Els seus sermons, més aviat discursos, eren una delícia. Hi exhibia tot el seu fervorós entusiasme, que era molt, i amb aquestes paraules no arribo ni a l’ombra del magnetisme que desprenia.

A la Missa del Gall ens encomanava un nerviosisme aparent tot just als prolegòmens litúrgics, saludava la concurrència i ens demanava que estiguéssim atents, que en aquella ocasió tindríem un convidat especial. Al cap d’uns minuts suspenia el ritual i es girava amb cara de preocupació cap als escolanets, indicant-los amb gestos que estiguessin amb els ulls oberts. Al cap d’uns altres deu minuts ens advertia que no patíssim, que el visitant no trigaria. Amb els feligresos presos de la màxima expectació, qualsevol grinyol provinent de l’exterior feia que tots ens giréssim de cop a veure si s’obria la porta i entrava aquell magnífic hoste.

A les 12 de la nit, les campanes del cloquer llombard batien en jubileu. La canalla es posava a fer el quiquiriquic, bufant els gallarets. El sacerdot s’ajupia, i de dessota la mesa de l’altar treia la figura del Nen Jesús, l’alçava ben amunt i cridava:

–Aquí tenim el convidat!

I al cor, la potent veu dels cantaires, que clamava:

–Al·leluia, al·leluia!