Mossèn Manuel Pal i Casanovas

Dissabte 18 de juliol, mossèn Manuel Pal i Casanovas (1932-2020) partí d’aquest món terrenal cap al cel que sempre anunciava en les seves pregàries i converses amb feligresos, amics i coneguts. Com la crònica d’un inevitable final de tota vellesa, la seva, afrontada amb la serenor que sempre l’havia caracteritzat, mossèn Pal vivia, més que la fi, l’epíleg d’aquesta provisional existència terrenal.

Mossèn Manuel Pal és fill de cal Ribó d’Artedó, una de les grans pairalies que senyoregen la falda del Cadí i gratifiquen amb la seva perdurabilitat la història d’aquest tros de país que s’escampa a l’entorn d’aquesta ciclòpia serra, que en la seva tramuntana mostra aquest temorós i alhora bell aspecte que sempre ha marcat el caràcter dur dels seus habitants, gent de principis i geni necessari, avesada a la imponent muralla de roca gris o virolada, segons l’encanteri que li pugui donar el sol, que els impedeix tirar la mirada cap enllà i els guarda del que és desconegut.

Prevere de fe arrelada, mossèn Manuel Pal destacava per la seva bonhomia i la seva ferma i elevada intel·lectualitat, que podien compaginar-se amb facilitat a l’entorn d’una improvisada conversa, al mig del carrer, mentre tornava o venia d’un dels seus volts per l’entorn de la Seu d’Urgell. Sovint es feia acompanyar de plantes i herbes que coneixia i collia i que sense cap mena d’orgull indicava amb qui enraonava les seves propietats,  característiques i nom. Parlar-hi requeria temps d’atenció, abandonar la corredissa, i obstinació a obrir el cap per escoltar i aprendre.

Mossèn Pal amarava sapiència, conreada a casa seva, al seminari, amb els seus articles, en els llibres que llegia i estudiava, amb la seva obra poètica, o en els programes de ràdio que feia. Fou també soci i impulsor de diferents activitats de l’efímer Centre d’Estudis de l’Alt Urgell, amb projeccions de diapositives a la rectoria de Castellciutat, que per exemple, apropaven als assistents a diferents racons d’Itàlia, desconeguts per les rutes turístiques que venen els operadors.

Els darrers anys impulsà la restauració de la petita església romànica de Sant Ermengol del Pont de Bar, esqueixada fa dècades per un carrer i que la gràcia preservà el 1982 de l’ensulsiada que s’endugué bona part de les cases d’aquell poble enclotat del Baridà, nus de camins i d’esperances, aigües avall del Segre. Els versos que escrigué que trobem a l'església, dedicats al bisbe sant fill dels vescomtes de Conflent, honoren la seva oportuna iniciativa:
“Aquí Ermengol moria.
Del pont que hi erigia
i del poble que hi vivia,
sigui aquesta capella,
petita i bella,
per tots fidel record,
bon auguri i conhort”.
L’estima i respecte expressats pels seus nebots, així com de la resta de la família en el dol, mostren també l’alçada i perspectiva d’aquest savi que ens ha deixat.