Sempre hi haurà algunes paraules, algunes expressions, que ajudaran a trencar el glaç enmig d’una discussió parlamentària, d’un enfrontament acalorat entre majoria i oposició en un consell de comú. Afirmacions que tan sols pronunciar-les faran que el receptor de la pluja de crítiques i desaprovacions passi d’arrufar les celles i dels gestos de desaprovació al somriure de conformitat. Distensió. Efecte automàtic de les frases vinculades a les relacions amoroses en ser pronunciades. Vegin un exemple en un líder de l’oposició, que irritava el cap de Govern amb les intervencions des de la tribuna d’oradors del Consell General. Un mot rere l’altre, i cap era l’afortunat de rebre l’afecte de l’interlocutor. Però, finalment, es va pronunciar la paraula “idil·li”. Un presumpte idil·li polític entre dos grups del parlament. I va ser àmpliament aplaudit pels presents. Qui serà l’insensible, ànima amarga, que renuncia a un idil·li! D’intervencions d’aquest tipus, però, també n’hi ha en el sentit contrari. El desamor. I algunes fins i tot estan una mica en desús. Ho va dir no fa pas gaire un conseller de comú, amb relació a l’apropament dels socis de formació al partit que governa. “A ningú li agrada que uns a qui has estat festejant se’n vagin a festejar amb la xicota del costat”. Aquesta va ser la frase. I de ben segur que en recorden d’altres. Que si el matrimoni, o bé el divorci quan, malauradament, parteixen peres. I vagin passant. Seria un interessant objecte d’estudi conèixer els motius de l’èxit d’expressions com aquestes. Segurament, però, ja en deuen tenir alguns indicis.
