Totes les pel·lícules del món s’haurien de dividir en dos grups. I Mr. Holmes mereixeria formar part de les commovedores.

El meu criteri és del tot subjectiu. La vaig veure amb la meva filla, que no podia dormir aquella nit. Es va arraulir en el meu cos i em va prometre, amb la veu solemne de qui sap que fracassarà en l’intent, que romandria callada. Ella, tan dotada per a l’insomni com per a la incontinència verbal, ni tan sols va protestar quan li vaig desvelar que el protagonista de la història no era el seu estimat Poirot.

A E. li agrada que surti un personatge de la seva edat aproximada. És el fill de la senyora que cuida la casa i un molt envellit Sherlock Holmes que passa els darrers anys de la seva vida retirat al camp. Lluny del 221B de Baker Street i del seu inseparable Dr. Watson, que ha mort. Com també de mica en mica els seus records que s’apaguen de vida. La memòria li falla i intenta recórrer a remeis naturals. Per això es dedica a la cria de les abelles. Prova amb les propietats beneficioses de la gelea reial. Necessita reconstruir un episodi del passat que assalta de manera indiscriminada els seus somnis.

–Què és l’apicultura? –em pregunta E.

Al final de la pel·lícula també la mare pregunta el mateix al seu fill, que li explica el funcionament de l’eixam:

–La reina dirigeix la colònia. Els abellots serveixen la reina. I les obreres, treballen.

“Com sempre”, afegeix la mare. I jo ric en veu baixa. E. no perquè s’ha adormit.

Mr. Holmes és una història sobre les darreres oportunitats –o l’epíleg no sempre justificat d’una novel·la–. I de com la ficció ens ajuda a comprendre una realitat que es presenta massa dolorosa i a conviure-hi. I tot embellit amb el poderós simbolisme de les abelles. Poderós i commovedor –de nou– com la crida que un amant d’aquests insectes feia uns dies a través de les xarxes socials. Instava el Govern a investigar –a la manera del famós detectiu– de manera seriosa la seva progressiva desaparició a Andorra. També a Holmes li preocupa la mort de les seves, i quan troba l’explicació culmina la seva carrera deductiva amb aquest misteri. Però és clar, eren temps anteriors als disruptors endocrins.

Hauria de fer meva aquesta causa ara que són les tres de la matinada i semblo la Sylvia Plath del poema, amb el llum obert i angoixada pel futur. M’abraço a l’E. Li dic molt fluixet aquelles petites ficcions que expliquem les mares per fer més digerible el món. Alguna cosa semblant a “mentre tu dormis, jo vetllaré pels teus somnis”. Arraulida amb molta cura al seu cos, que fa olor de mel.