Mr. Magoo

De la meva infància televisiva –un ja té una edat– recordo una sèrie animada, un cartoon dels seixanta anomenada Mr. Magoo. El protagonista era un senyor gran de baixa estatura, calb, despistat, milionari, malhumorat i amb una exagerada miopia, capaç de confondre un semàfor amb un guàrdia, entre altres divertides confusions; aconsegueix confondre objectes fàcilment, consultant les xarxes veig que aquesta era de l’any 1949 i que va tenir molt èxit. Buscant veig que després, l’any 1997, intentaren recrear en una pel·lícula el mateix personatge i més o menys el mateix argument inspirador, el resultat va ser un fracàs de públic, malgrat una bona producció.
En molts àmbits del nostre trenar polític i diari, molts cops caiem a fer el mateix, amb la repetició d’aquell model d’èxit del passat esperant que la immediatesa que ens dona no haver de crear sense partir de quelcom nou, sigui compensat amb l’èxit de la seva rapida execució. La noció d’immediatesa justifica en temps de Covid molts polítics, com ara la idea positivista dels anys 20, justificaré l’ideal científic dels seus defensors professionals i governamentals. El moment no pot justificar el fet d’escoltar tothom, més aviat el contrari. Aplicar polítiques iguals en àmbits socials, educatius o culturals, sols ens portarà, amb Covid o sense, al mateix. Potser ara és el temps de canviar? “Bogeria és fer el mateix una i una altra vegada esperant obtenir resultats diferents.” (Einstein).
De fer el mateix esperant: quelcom diferent
Aquell principi de “què proven les proves?” no pot ser mai la base de cap projecte. La no-contemplació de la crítica, fins i tot la dissidència, acompanyades per la negació de la visió de l’altre i dels seus fets mai portarà a noves solucions, a nous resultats, a projectes perdurables en el temps. “Això suposa que tots els caràcters de la voluntat general coincideixen amb els de pluralitat, i si cessen de coincidir, sigui quin sigui el partit que s’adopti, ja no hi ha llibertat” (Rousseau, Contracte social).