Mundial i Jocs Mediterranis

És difícil negar el fet que, ens agradi o no, des del 14 de juny el món, almenys el del nostre entorn, viu al ritme del Mundial de futbol de Rússia.

A les botigues, als mitjans de comunicació, fent cua a les administracions, durant els àpats familiars, en converses informals amb coneguts o amics, el monotema és omnipresent.

Reconec que soc poc avesada a fer pronòstics dels qui tenen possibilitats de guanyar o no, però tinc una simpatia innata i fins tot incontrolada pels outsiders, pels fora de joc, pels que molts menystenen o arraconen.

A tall d’exemple, entre Brasil i Croàcia, em vaig deixar portar més per Croàcia, o per Corea del Sud davant d’Alemanya! Dit això, voldria fer palès que les meves preferències són fruit d’impulsos del cor i en cap cas de raonaments futbolístics sobre els països participants.

El futbol és un esport que atrau. L’altre dia algú va publicar en una xarxa social una foto d’un nen ajagut al bell mig del no-res, estirat a terra, enmig de la pols i de la terra, on l’únic decorat era una pantalla de televisió on mirava absort un partit de futbol.

Segurament aquest infant se sabia cada un dels noms dels jugadors. I crec que tots els seus somnis i les seves il·lusions se centraven en aquells moments en l’espectacle futbolístic que estava gaudint.

És evident que enmig d’un Mundial de futbol els rellotges dels esdeveniments, de les bones i de les males notícies, semblen estar aturats o al ralentí. Però no ho estan. A tall d’exemple, la crisi de l’afluència de persones en vaixells precaris que fugen de la misèria, la pobresa, les guerres o les intoleràncies que naveguen pel mar Mediterrani, salvats per ONG però amb una Europa que els tanca les fronteres, és cada dia més present, més candent, més indignant. Però també el rellotge continua per problemàtiques com l’encariment de la vida, els problemes d’habitatge o els brots d’intolerància en diferents àmbits o col·lectius. També segueix imparable amb notícies bones com poden ser els brots verds de l’economia, de l’educació o socials.

Però hi ha hagut un esdeveniment esportiu important, del 22 de juny fins ahir, 1 de juliol, que podria haver sigut rellevant, però que ha passat quasi desapercebut: els Jocs Mediterranis a Tarragona. Aquests jocs han aplegat molts atletes de 24 països del mediterrani incloent Portugal, Andorra i San Marino que han competit en 33 disciplines esportives diferents que van de la natació a la lluita passant per l’atletisme, la petanca, el golf, les gimnàstiques artística i rítmica, el triatló, el bàsquet, el futbol, el tir a l’arc, entre d’altres.

Però amb un públic molt escàs i poc participatiu. El cert és que les diferents competicions han quedat deslluïdes, tot i la qualitat de molts dels atletes que hi participaven. El públic ha estat dispers i molt lluny del que podem veure en les retransmissions del Mundial de futbol a Rússia amb els estadis plens de gom a gom.

Penso que els Jocs Mediterranis podien haver estat una plataforma per a Tarragona i els diferents municipis que han sigut seus de proves olímpiques; haguessin pogut donar projecció i visibilitat a molts dels atletes i a moltes de les disciplines que competien. Però l’ombra del Mundial de futbol era massa potent i ho ha tapat.

El que és palpable és que tenint en compte que els rellotges de les notícies es posen en quarantena cada quatre anys durant un Mundial de futbol, el millor en aquests casos hagués estat no programar-hi simultàniament esdeveniments esportius de calat. Ens agradi o no.