Muntanyes per a tothom

Fa uns anys, en un viatge a Argentina, una de les situacions que em van cridar l’atenció a banda de les grans extensions del país i dels seus fabulosos paisatges, va ser que per accedir a molts espais naturals hi havia restriccions de pas en forma de pagament. I no em refereixo a parcs de grans serralades, sinó a senders modestos de zones més desconegudes. En aquells moments, i potser seguint la tònica que tenim molts andorrans de ser crítics des de dins però quan sortim a l’exterior posem al país en relleu, em vanagloriava que a Andorra tenim excel·lents paisatges i una zona declarada patrimoni de la Humanitat per la Unesco i que per transitar-hi no havíem de pagar.
Però aquells arguments esgrimits es van diluint amb el pas del temps i els canvis ja són presents. Probablement hi té molt a veure el fet que els darrers anys s’ha vist una eclosió d’accés a les muntanyes en diverses formes i que deriven en situacions contraposades. Per una banda, el còctel natura i esport són factors positius atès que fomenten el benestar individual i col·lectiu com a font de salut. Per l’altra, la massificació i les activitats poden topar amb les normativitzacions i la protecció de la muntanya. Convergir i equilibrar les diverses facetes no és sempre una tasca fàcil d’encaixar i assimilar. Molts tenim presents algunes imatges d’aquest estiu als estanys de Tristaina, pròpies de l’esplendor de les rambles barcelonines. Per tant, considero que quelcom s’ha de fer i calen accions com els aparcaments o controls dels accessos als llocs més transitats. D’aquesta manera les regulacions de les administracions han de preveure diversos condicionants tant pel que fa a l’accés com per a les activitats que s’hi desenvolupen.
Entre els arguments que s’acostumen a emprar dels que s’oposen a algunes regulacions hi ha la recurrent frase: “La muntanya és de tots!” Certament, són béns públics i jurídicament són inalienables, inembargables i imprescriptibles, però també s’ha de considerar el context, situació de cada moment i la convivència necessària. I altrament, tenir present que en el cas de les zones concessionades són de fet privatitzacions de facto per la seva durada i el concessionari té el dret adquirit a l’explotació i amb un valor afegit per la nostra economia com en el cas dels camps de neu
La responsabilitat de les administracions és vetllar per l’interès general, i aquí rauen les distorsions i conflictes d’interessos segons la interpretació de cadascú.
Com a exemple, el forfet Natura esdevé una realitat i és obligatori per a una activitat que s’ha incrementat durant els darrers anys: l’esquí de muntanya. Després de valorar que calia una regulació i haver copsat les prestacions com el fet de tenir circuits marcats, l’accés a les zones de pistes, l’assistència i pel darrer preu fixat, la meva opció ha estat adquirir-lo. Subjectivament, trobo que és una mesura raonable si no anem més enllà, i això no serveix de pretext per fer-ho extensible a la major part del territori, així com també cal que tots els serrells legals han de restar definits, sobretot pel que fa al pas d’alguns passos fora de pista.
En tot cas, com a amant de la muntanya penso que a banda d’aquestes regulacions, la major protecció i equilibri entre parts rau en els límits per a nous afegits d’estructures artificials a les muntanyes, que són els condicionants d’un gran nombre de restriccions i que repercutiran en generacions. Gaudir de la muntanya hauria de ser un dret garantit per a tota la vida i per a tothom,  però malgrat que soni a retòrica cal buscar la manera perquè hi capiguem tots sense que es converteixi en un producte de luxe. Tenim la gran sort de disposar d’un tresor de valor incalculable que s’ha posat en relleu en aquesta època de pandèmia, que és el nostre patrimoni, que ho tenim com un regal i que cal vetllar de forma constant i responsable per la seva protecció. Per això hem de ser proactius en la seva defensa malgrat les possibles i irremeiables diferències.