Mural

Des que l’artista conegut com a Robin Bansky va decidir que trituraria part de la seva obra Nena amb globus, en el moment en què era subhastada, cada cop que em toca destruir documents em miro la màquina d’una altra manera. Gràcies a un suposat error mecànic que va impedir que es triturés del tot, l’artista i la casa de subhastes es van fer la barba d’or. Un èxit econòmic que faria bona la suposada confusió del seu nom amb robing banks (robar bancs), malgrat que ningú coneix la seva veritable identitat. I si per una banda ha esdevingut conegut per criticar el consumisme, sense avergonyir-se que un gran nombre de ciutadans desitgin tenir una reproducció de les seves obres, també s’ha convertit en un gran impulsor de la pintura mural. De fet la nena amb globus original lluïa en un carrer de Londres. Però gràcies a una campanya de màrqueting... ¿encobert? ja feia temps que era una de les peces d’art més valorades pel públic anglès.
Desconec si és gràcies a ell, a Basquiat, o a Blek le Rat, que la pintura mural torna a estar tan ben vista, com ho era en l’edat mitjana quan es pintaven els murs de les esglésies, capelles i ermites per ajudar a impartir doctrina. En tot cas no cal arribar-se fins al barri de Wynwood, al Miami nord-americà o a Colòmbia, que n’és el paradís, ni a Belfast, plena de pintures polítiques, ni a Nàpols, on el culte a Mardona també ha arribat als murs de la ciutat, o a Londres, per veure Banskys originals. Tampoc cal anar fins a Penelles, poble de la Noguera que no arriba a 500 habitants i que ha convertit la pintura mural en tot un distintiu. A Castellciutat, però també a la Seu d’Urgell, fa dies que han anat florint i no resulta difícil observar-les. I també a Andorra la Vella on, aprofitant l’avinentesa de les obres del pàrquing del Fener, s’han cedit un seguit de plafons de la tanca que delimita els treballs, perquè un seguit d’artistes hi puguin dir la seva tot fent molt més atractiu l’enrenou propi del treball d’edificació. No és pas que aquest sigui el primer cop que el Principat es deixa seduir per aquesta mena de propostes. La capital, Canillo, i altres parròquies, ja han gaudit  d’aquesta possibilitat, no només durant les edicions del Land Art. Però l’actual resulta prou fresca i real com per perdre-hi una estona. Entre d’altres possibilitats hom pot lluitar contra el costat fosc, lluint una espasa làser, en una mostra d’art interactiu, gaudir d’uns retrats en plena evolució d’en Sergi Mas i també de formes geomètriques derivades de cargols i d’alguna que altra sorpresa en forma de pollastre o d’individu en actitud... ¿pensativa? El que no es pot garantir, però, és que algú s’empesqui una promoció tan efectiva com la que ha elevat als altars Bansky. Si a algú se li acudís, el turisme d’Andorra els ho agrairia durant molt de temps.