És necessari donar temps a la vista per ajustar l’escala i percebre els milers de murmuris que, com onades, inunden els murs de la sala. Sensació envoltant, maremàgnum de peces que reclamen els teus sentits. Vibres sota l’instint bulímic de devorar de cop l’experiència, de voler copsar-ho tot alhora. Ubicats a l’alçada de la vista o elevats fins a la línia de l’horitzó que el fang dibuixa, tots els bols et parlen al mateix temps. Es fa necessari aturar el pas, detenir-se per frenar el moviment i el soroll de l’entorn i posar ordre a l’experiència. Agafar aire ben fort i alliberar-lo totalment en un reconfortant sospir. A poc a poc un xiuxiueig et demana que t’acostis a les peces i comences a percebre l’àmplia gamma de colors que les constitueixen. Cada terra hi ha imprès la seva ànima a través dels colors i el foc els revela i els fixa. La mirada passeja per les sinuoses corbes que dibuixa el fang modelat i no es pot evitar imaginar les mans que els han donat forma. L’artista que modela amb vigoroses carícies la matèria primera en ancestral ritus per explicar-nos el temps present. La temptació de tocar-los amb les mans és poderosa.
I com en un ball d’allò més seductor, la distància a poc a poc es va reduint, els cos a cada pas s’acosta més al mur de boques que et reclamen fins que goses atansar l’orella al murmuri que més fortament t’atreu i, com en el clímax previ a un petó, tanques els ulls.
La sala desapareix, la resta d’espectadors s’esvaeixen, fins i tot s’esborren els nou milers de murmuris descartats. Tot es concentra a escoltar el missatge que el xiuxiueig et guardava. El primer que et diu versa sobre tu, reprodueix el so del que passa al teu interior, de la pau i el vertigen de mirar dins. Els sons et parlen dels teus amors, de les lluites, de la por i les esperances, d’allò que et defineix. Al cap i a la fi, què és l’art sinó un mirall on trobar-nos?
Després de sentir parlar de tu mateix la temptació de buscar altres veus és forta i com qui acudeix a un antic oracle t’acostes a altres murmuris per demanar sobre allò que t’envolta. Preguntes per la terra que els ha generat i a la qual els bols murmuradors representen dins la biennal veneciana. Algunes boquetes triomfalistes et diuen que tot va bé, que vens d’un bon racó de món on abunda la bellesa i queden persones per les quals val la pena seguir. D’altres es resisteixen a opinar obertament, temen ser escoltats per altres murmuris i restar marcats irrevocablement. Però hi ha murmuris que alcen la veu i diuen obertament que a Andorra hi ha més pors que amenaces reals i expliquen que hi ha persones que no gosen demanar un país més just i lliure per una por indefinida que els atrapa i emmordassa. Potser per aquesta raó necessiten que milers de boquetes de fang parlin per elles al món.
