Murs avall i murs amunt

Aquest darrer dissabte va fer trenta anys que va caure el mur de Berlín. Molts de la meva generació i els de més edat recordem on érem i què fèiem quan vam escoltar la notícia de la seva obertura. La incredulitat, l’estupefacció, els tocs de prudència, la il·lusió, l’alegria i l’esperança ens van sorprendre i envair de cop i simultàniament. Sense prevenir, sense avisar. Va ser un moment històric i fins i tot gosaria dir que màgic.

Ara sabem, a posteriori, que va ser l’altura de mires de Mikhaïl Gorbatxov, que en aquell moment era el president del Soviet Suprem de l’URSS, l’actual Federació Russa, qui va donar el seu aval a les manifestacions de l’antiga República Democràtica Alemanya en favor d’una unió amb els seus germans de la República Federal Alemanya.
El mur de Berlín va ser construït l’agost del 1961 per separar i aïllar dos mons. Així, el novembre del 1989, sorprenentment allò que semblava impossible esdevenia possible. Les famílies, amics i coneguts que havien estat separades i trencades es tornaven a reunir. El món canviava i tots ho volíem palpar i tocar. L’obertura d’aquell mur va significar el canvi d’un món que, des del final de la II Guerra mundial era bipolar, vers un món multiforme i desconegut. Tot semblava vertiginós, però l’esperança que els sistemes democràtics i el respecte als drets humans i a les llibertats esdevinguessin arreu del món dogmes reals feia que molts, i ingènuament m’hi incloc, penséssim que la caiguda del mur de Berlín era l’inici vers un món més multinacional, multicultural i obert. El Consell d’Europa, que el mateix Gorbatxov va batejar el juliol del 1989 en un discurs a l’APCE com La casa de Tots, l’OSCE i fins i tot la Unió Europea es van convertir en els organismes far i de referència per acompanyar les noves i joves democràcies.

Però cal reconèixer que la felicitat i l’esperança d’un món millor i menys bel·licós va ser efímera, ja que si bé el mur de Berlín, que era un mur que separava dos models, dos sistemes de govern i de vida i dos blocs contraposats, efectivament va caure, de seguida va deixar pas a un reguitzell de murs polítics, econòmics i socials que s’han anat alçant, i minvant així les esperances i les il·lusions de molts. 

A tall d’exemple, el mur de Xipre, que separa la part turca de la part grega des del 1974 segueix dempeus, i això malgrat l’adhesió de Xipre –sense la part turca– a la Unió Europea el 2004. Hongria, que formava part dels països que estaven a l’altre costat de la cortina de ferro abans de la caiguda del mur de Berlín i que des del 2004 és un Estat membre de la Unió Europea, està bastint des del 2015 un mur a la frontera amb Sèrbia per impedir que refugiats i altres persones que fugen de les guerres, de la misèria i de la repressió entrin al país i de retruc a la Unió Europea.

De fet, les fronteres exteriors de la Unió Europea, sobretot les marítimes, s’han convertit els darrers anys en murs quasi inaccessibles. Unes muralles mortíferes per protegir la fortalesa comunitària de tots els homes, dones i infants que fugen de la misèria i les guerres a la cerca d’un món millor.

I mentre passa això prop de casa nostra tot i mirar cap a l’altre costat i celebrar els trenta anys de llibertat i de fraternitat social arran de la caiguda del mur de Berlín, alcem els braços i ens ofusquem perquè el president dels Estats Units construeix un mur a la frontera amb Mèxic per foragitar els immigrants que volen accedir al que consideren l’Eldorado nord-americà.

Doncs això: en 30 anys, el balanç és pobre. Un mur avall i molts murs amunt.