Musa

En la mitologia grega, les muses eren, segons els escriptors més antics, les divinitats inspiradores de les arts. Cadascuna d’elles està relacionada amb branques artístiques i del coneixement. Baixaven a la terra a murmurar idees i inspirar aquells mortals que les invoquessin. El poeta Hesíode va ser el primer a nomenar-les i establir que les muses eren nou. 

Al llarg de la història, se les ha representat de moltes maneres i hi ha qui creu en la seva existència i n’hi ha que no. Jo m’inclino per estar del costat dels que no hi creuen. Per què? Per diverses raons. La primera té a veure amb la percepció de suposar que el simple fet de tenir una idea, més o menys reveladora, és obra de ves  a saber quin conjur còsmic mitjançant el qual l’única cosa que he de fer jo, com a mortal, és esperar que una musa em toqui la porta i m’introdueixi aquesta idea al cervell. Ho sento, però per aquí no hi passo.

Un altre motiu pel qual no hi crec, és la sensació simplista que es desprèn de la primera raó, quan la realitat, almenys la que em dicta l’experiència, és que les idees són fruit d’alguna cosa que jo considero fonamental: la dinàmica de treball. Com bé deia Picasso: “Si la inspiració arriba, millor que em trobi treballant”. I és aquí on radica gairebé tota la qüestió. La pràctica. El fer.

Res és gratuït i el cervell funciona com un múscul. Com més l’entrenes, millor respon. Perquè amb el procés de pensar i desenvolupar idees passa el mateix.

Com més voltes donem a una idea, encara que estigui en una fase molt embrionària, més fàcil ens resultarà donar-li la forma que volem. Perquè al final, és pura pràctica. I ens adonem d’això, perquè quan marxem de vacances i desconnectem, ens costa enxampar de nou el ritme a la tornada.

Fa molt temps que defenso que una de les coses més importants que tenim és la capacitat de sacrificar-nos pel que ens agrada fer. Aquesta passió que fa que ens moguem sense importar la quantitat d’hores que traiem de son o les infinites coses a les quals preferim resignar a fi de prioritzar el que ens fa feliços. És per això que no crec ni en muses ni en divinitats. Perquè vull ser plenament conscient i responsable de totes les decisions que prenc i, en aquest cas, vull poder gaudir del procés de generar una idea que, si tinc una mica de sort, es transformarà en una obra visual o escrita. Perquè res està a fora. Tot ho portem dins i és només qüestió de començar a practicar com treure-ho de la millor manera possible. Que costa molt? Per descomptat.

Com tot el que val la pena de veritat. 
Llevat que, és clar, preferiu obrir simplement la porta perquè algú de fora us fiqui les idees al cervell. Però compte, que de tant en tant, va bé pensar per un mateix.