Vas marxar en primavera florida. Que jo recordi, mai no tenies fred, ni als hiverns més gelats i ventosos. T’escalfava el record de la Maria, els somnis dels futurs projectes, llibres, articles, obres, dèries, la companyia d’amics, de familiars, de seguidors, de ràndoms variopintos, de gats de tots els colors. Talment com les teves talles de Marededeus, estaves fet de bona fusta, frondosa, dura i compacta. Il·luminaves el món amb una flama de vida que mai no s’extingirà. Ens l’has encomanada, pels segles i segles. Eres, i ets, incombustible.
El Sant Roc de Montpeller té un gos, el Sant Sergi d’Aixovall té un gat per amic inseparable: amb molta reverència demano a la Santa Església i els seus digníssims representants que no hi vegin cap sacrilegi perillós sinó una expressió sincera de devoció popular a un humil tallista de Meritxell i de Canòlic que va dedicar tres quarts de segle de la seva vida a nodrir l’imaginari de la nostra petita i estimada terra.
Estimat Sergi, què nassos ens importa que alguns no t’entenguessin o no t’estimessin prou per assegurar que tinguessis el benestar que et mereixies: tot sigui dit, tal vegada tenien les seves raons perquè quan et deixaves anar, eres un prodigi d’humor negre i ironia fulminant. Ho dic amb coneixement de causa perquè jo mateixa me’n vaig emportar alguna que recordo (per segons quina ocurrència ridícula meva), i això que ens estimàvem a morir. Eres polifacètic com la vida mateixa i tenies ull clínic per a qualsevol mostra de vanitat prepotent i ignorància panxacontenta. No eres pas aficionat a jutjar, però no et salvaves de comprendre i de riure quan tocava (o, segons alguns, quan no tocava). Eres un geni, mestre. Ara que ets a l’altra banda, ja t’ho puc ben dir.
Els gèlids vents no podien amb tu: tot i així, adoraves el sol. A cal Duró, on et vaig conèixer, hi tenies un rellotge solar per damunt de la porta que duia la frase que sempre he pensat que era teva, una de milers que vas inventar per integrar al nostre imaginari popular, però ara veig que surt recollida a la Toponímia d'Andorra, de Joan Coromines, de l’any 1970: “Quan el Sol no toca a Aixovall, és que encara no ha sortit a la Vall”. Ara bé, tant el Luengo com jo sabem que sovint, i no pas poques vegades, les llegendes i dites d’Andorra recollides per altres autors havien nascut com a pura invenció teva. Ull viu, que aquesta circumstància no les fa menys brillants ni menys dignes, en absolut. Les creacions populars són creacions humanes. El famós anònim de les grans obres dels altres segles podia haver sigut qualsevol persona que no semblava tenir l’estatus prou digne per tenir nom: una dona, un foraster, un monjo al qual no li tocava expressar dubtes, un pres al qual no li tocava ser escoltat, gent oblidada que va crear paraules i obres que van perdurar més enllà del seu nom. 
En curs de les últimes dècades el teu club de fans, del qual la menda sempre ha sigut una fidel i admirada sòcia, hem lluitat aferrissadament perquè deixessis de ser, per a aquest país, un mer anònim, pare oblidat de murals i talles de fusta que semblen haver nascut d’un no-res per la gràcia de la Mare de Déu, i perquè tothom et conegués i et reconegués com t’ho mereixies. Hi hem treballat de valent, i hem agafat no poca traça per seguir-ho fent pels altres grans de l’art d’Andorra, artistes que ho donen tot per la cultura i necessiten que el seu poble els reconegui.
Al costat dels teus gravats i cartells que atresoro, de l’aquarel·la d’una grandalla vestida de conseller que tan amablement ens vas dedicar, de les ceràmiques que el Jordi et comprava per a mi, al meu despatx hi tinc quadres de Francisco Sánchez, d’Àngel Calvente, al qual l’altre dia vas fer un sentit homenatge d'ultratomba a les pàgines d’aquest mateix rotatiu. Hi tinc obres de Gemma Piera, Alfons Valdés, Montse Altimiras, Jordi Casamajor: no en dic més noms perquè ja en tindrem d’altres ocasions.
Muses, deixeu de plorar: canteu-nos dolces cançons. La nostra Andorra us escolta, l’Andorra d’en Sergi, l’Andorra de tots.