Museu Nacional: cultura i identitat

Sembla que torna a plantejar-se la necessitat d’un museu nacional per a Andorra. En el marc del congrés demòcrata del 20 de maig, en la ponència sobre nacionalitat, integració i identitat, l’exministra d’Educació Roser Suñé parlava de generar un “sentiment de pertinença” i de “construir espais” on siguin visibles elements de la nostra història que reforcin la “noció d’andorranitat”. Tot un repte quan la nostra societat viu (fa temps) un procés de canvi i de reformulació de la seva cultura i la seva identitat (De la Parte, 2004).

El nostre posicionament és força diferent. Nosaltres entenem la cultura com una construcció en constant transformació (valors, forma de vida, sistema de relacions, tradicions, creences, emocions...) i per tant compartim la idea d’una identitat en constant construcció (Bauman, 2005). És en aquest sentit que defensem el projecte d’un museu nacional com un espai de construcció de cultura –o cultures– per generar debat i l’expressió dels valors i de les creences perquè tothom les pugui discutir, adoptar o rebutjar. Un espai que contingui la memòria col·lectiva recollida en forma d’imatges, objectes... que narrin històries, sobre grups i comunitats, creences i valors, conflicte social, gènere, llengua, etc. Un lloc que no ens situï com a mers consumidors de cultura sinó que ens faci còmplices en l’objectiu de desenvolupar espais de convivència, d’intercanvi i de creació per dibuixar noves maneres de conèixer-nos i de relacionar-nos.

Proposem un debat que està, doncs, en la forma com el museu col·labora en la construcció de la identitat, com participa en el desenvolupament d’una societat cohesionada socialment parlant i com participa en el desenvolupament de la idea de civilitat.

Necessitem un espai que ens permeti entendre la complexa articulació entre els processos d’identitat social col·lectiva i els processos de canvi social, com també que el sentiment identitari es construeix en confrontació i en relació amb altres identitats. Això no és obstacle perquè hi hagi tot un conjunt de senyals i referents simbòlics que tenen significació per als andorrans, ja que evoquen moments de la història compartida, generen emocions i transmeten valors. Traces i empremtes que donen, en definitiva, sentit de pertinença i generen consciència col·lectiva.

Andorra necessita espais de relació social. Per això creiem que el museu que necessitem està més proper a un centre cultural dinàmic i amb un paper actiu de prestació de serveis a la comunitat que a una exposició sobre la història i el passat nacionals. Un centre cultural que ha de desenvolupar la seva activitat mantenint una relació d’equilibri entre la conservació i la creació de col·leccions, la investigació, la difusió i la posada en valor del patrimoni cultural i, per descomptat, el gaudi dels seus visitants.

Potser la clau de tot plegat està a repensar la diversitat existent i eludir la idea d’una cultura andorrana estancada en un passat excloent i acceptar que s’ha de replantejar cap a una major diversitat i complexitat. La tasca del museu nacional hauria de ser la de reflexionar sobre un bagatge cultural permeable a la nova realitat social i que faciliti la construcció d’una societat que assimili la diversitat i el canvi amb diàleg, tolerància, respecte i dignitat. Un lloc de producció de significats i, per tant, generador de cultura i identitat.