Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Carles Sánchez

Carles Sánchez

Estudis Literaris

 

 

Museu, temps i espai




Torna el debat que sempre ha estat allà. Es tracta d’una reivindicació vella i que la seva postergació ha provocat que assoleixi certa maduresa. És per això que ara no caldria tornar a començar de zero, sinó debatre amb un horitzó, amb una certesa. Com concebre un hipotètic museu nacional? Aquesta és la meva petita contribució, la qual justifico en l’interès que em produeix l’existència d’un espai com aquest i la importància que, trobo, té per a tots nosaltres.

No he pogut explorar gaire l’origen i el context de l’expressió, però els titulars avançaven que s’està treballant en el “relat identitari” que oferiria el futur museu. Crec, sincerament, que un museu nacional ens serà útil sempre que fugi d’explicar la nostra història, almenys directament. El museu nacional hauria d’ésser un museu d’art, no perquè a mi m’interessi particularment la qüestió, sinó perquè la producció i generació d’avantguarda artístico-literària empeny i alhora arrossega altres camps afins com el pensament i les humanitats, camps coixos a Andorra, qui externalitza gairebé tota la seva educació superior.

El museu tindria una vocació sintetitzada en l’encreuament de la dimensió espacial amb la temporal. En l’espacial, el museu constituiria un pol de reunió de la comunitat artística (artistes, productors i espectadors) i podria treballar per a ells en els aspectes de l’exhibició, el debat, la difusió i la producció. Així, el museu treballaria amb l’art relacionat amb Andorra, però també com a porta d’entrada de l’art internacional, generant escenaris d’intercanvi (col·lecció nacional amb la seva sala o sales i exhibició temporal d’art d’arreu, a més d’exposicions conjuntes tematitzant el lligam) fent d’aquest intercanvi el concepte mateix del museu, trencant amb el tòpic de l’aïllament proverbial, conceptualitzant la realitat històrica d’una Andorra travessada d’una manera o una altra pels corrents de cada època.

Respecte a la dimensió temporal es treballaria el passat, el present i el futur. Respecte al passat, el museu pot fer una proposta oficial de la història de l’art d’Andorra i explicar-la, alhora que impulsar la recerca en aquest àmbit. Pel que fa al present, el museu pot dedicar tota una part del projecte a la contemporaneïtat –gairebé és prescriptiu que ho faci– exhibint i difonent, alhora que compartint i intercanviant, tal com deia més amunt. La contemporaneïtat seria tot un programa, tota una branca del futur museu, que es convertiria així en una institució ciutadana.

I finalment, el futur. Dic finalment perquè tothom sap que el futur no existeix, però sí que es crea. I de la mateixa manera que dediquem caps, temps i diners a la creació del futur en l’economia nacional podem dedicar recursos al futur de les arts i del pensament a Andorra. Aquest podria ser també un programa del museu que, a més, revertiria en el seu propi desenvolupament i a tots nosaltres ens faria millors.

Poden llegir que no he parlat de turisme ni de visitants, no cal, no és aquest l’objecte del museu –el grau de popularitat del museu dependrà de si duu a terme el seu projecte o es conforma de ser una sala d’exhibicions d’obsolescència més que previsible. Tampoc he parlat de tecnologia: que el museu es trobi a l’alçada dels temps no és qüestió ni de pantalles ni de llums de colors. La veritable modernitat serà concebre un espai generador, que eduqui, que provoqui i que faci que l’activitat artística floreixi amb força i continuïtat. I que ens acostumi a ell, que ens convidi perquè sabem que no ens fallarà.

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic