Està sent un juliol musical. El Festival de Jazz ens ha portat grans estrelles, i tot i que tenia entrada per al meu admirat Eric Trufazz, assumptes familiars no em van permetre veure’l. Sembla que una lesió de darrera hora va impedir escoltar-lo amb el seu quartet habitual i m’han arribat opinions diferents sobre la seva actuació, gent a qui no va agradar gens i gent a qui va agradar força. M’hauria agradat ser-hi per donar-vos-en el meu parer, però com dic, la graduació del meu fill em va fer fer un viatge llampec a Barcelona el mateix dia. Tot i així, Trufazz sempre ha estat vanguardista i trencador, suposo que m’hauria agradat el que oferia.

L’endemà hi havia un geni sobre les taules del Prat del Roure, Marcus Miller, un geni humil i sincer que va enlluernar tothom que era present amb el seu jazz fusió importat directament des dels anys 80. Una eminència que va homenatjar el seu mentor, Miles Davis, tocant Tutu i So what, però també fent una picada d’ullet a Jimi Hendrix i acabant amb el Run for cover del David Sanborn més funky. Humilitat i generositat.

L’endemà me n’anava a Vilanova i la Geltrú a veure els meus estimats Supergrass, aquesta banda d’Oxford que van petar-ho a mitjans del noranta i que van allargar fins al 2008, culminant una trajectòria de sis àlbums de pop sense artificis. Estan girant pel món celebrant els 30 anys del seu primer àlbum, I Should Coco, de 1995, i molt probablement celebren els més de trenta anys d’amistat, que si voleu entrar en el gossip més profund es va trencar una època però es va recuperar anys més tard, coses de la convivència, suposo. Fa temps que una colla els seguim, tant a ells com al seu cantant Gaz Coombes en solitari, i quan podem els anem a veure en directe; són una garantia de gaudi.

I la darrera píndola músical d’aquest juliol em durà aquest divendres a un festival que es diu Pirineos Sur, entre Sallent de Gàllego i Lanuza, a la Vall de Tena, aquell en què munten un escenari sobre el pantà de Lanuza. Té molta anomenada i me’n vaig amb en David Gálvez a veure Michael Kiwanuka, aquest mag de la fusió entre el soul, el folk i el rock, amb una veu comparada a la de Bill Withers i Marvin Gaye, això són paraules majors, com també són paraules majors la quilometrada que ens cascarem per anar-lo a veure, que de ben segur valdrà la pena.

I aquests són els de pagament, que de concerts de cobrament també en tinc aquest mes, un parell i el mateix dia, aquest proper dijous 10 de juliol, als Vespres d’Estiu, amb l’Eugenia Correia, i al Dijous de Rock amb Veu Silent; dues veus femenines excepcionals, les de l’Eugenia i la de la Roser Puigbò, que podreu escoltar en aquests cicles d’estiu fantàstics que organitzen els comuns.

Consumiu música, aneu als concerts: què hi pot haver millor que anar a escoltar música andorrana a la vora de casa?